L'euroaràbia de M. H.

«M. H. escriu un gran còctel de la decadència de la civilització europea, la corrupció dels costums, la mediocritat dels polítics, dels artistes, dels intel·lectuals...»

24.05.2016 | 10:09

Es calcula que hi ha uns 1.800 milions de musulmans al món, dels quals 400 milions són fonamentalistes. D'aquests, 75 milions tenen vocació gihadista, és a dir, que per a ells, l'islam s'ha d'imposar com a religió mitjançant la guerra santa contra els infidels.

Michel Houellebecq és un de tants lletraferits postmoderns que no poden ser autèntics maleïts, ni pobres, ni ignorats, perquè són productes prefabricats i promocionats per la indústria editorial al servei de la cultura de masses. Escriuen per a gent a qui sols els agraden els best sellers, i més si han passat al cinema i encara millor a la televisió, en sèries o si no pels videojocs. Aquestes crítiques ens vénen inspirades després de la lectura del polèmic llibre, com tots els de l'escriptor M.H. i el seu apocalíptic llibre Submissió. Avui, certs intel·lecturals postmoderns, després del fracàs de l'anomenat socialisme irreal i del triomf del neoliberalisme capitalista en l'àmbit planetari: està de moda el retorn conservador, obertament reaccionari, contra les idees il·lustrades, en allò politico-cultural i politicoreligiós. El tremendista M. H. no és un geni literat com el famós L. F. Celine, autèntic, exfilonazi, antisionista. Però un dels perdedors, ofesos i humiliats, com el turmentat Dostoievski, M. H. és un oportunista, fabricant d'alguns llibres sensacionalistes sobre temes d'actualitat. I quin millor tema per a una novel·la que el de la islamització d'Europa. Segons M. H. i tants altres temorosos islamòfobs i antiimmigrants.

M. H. escriu un gran còctel de la decadència de la civilització europea, la corrupció dels costums, la mediocritat dels polítics, dels artistes, dels intel·lectuals i sobretot a l'ocàs del poder masculí el silenci dels homes, es ocupat per unes dones independents, lliures i poderoses. Aquestes, segons M. H., sí que parlen, manen i fan l'amor. La base central de la novel·la seria França al 2022. Els partits tradicionals s'han enfonsat i M. Benabbes, líder d'una nova formació islamista, derrota la candidata del Front Nacional a les eleccions presidencials. François, l'antiheroi de la novel·la, és un professor de literatura resident a París, que va fer la seva tesi doctoral sobre Huysmans, un decadent lletraferit neoconservador, que torna a la religió catòlica. M. H. parla molt del buit deixat a Europa, la pèrdua dels valors religiosos, metafísics, cristians. No sabem si seriosament o fent broma, el cínic nihilista M. H. sent nostàlgia per les religions del Llibre (bíblic), judaisme, cristianisme i islam, davant de la nova cultura científica, humanista, cemocràtica, liberal i laica. Sortosament són els valors que imperen a tots els països democràtics liberals d'occident. M. H. en fa mofa, sàtira i crítica de tot plegat. Mentre el seu antiheroi, el professor de la Sorbonne, fa classe sobre els lletraferits de la França més reaccionària, es dedica a perseguir i fer l'amor amb les seves alumnes més joves. I com a bon francès aburgesat és un gurmet amant dels menjars exquisits, dels formatges, del bon vi, dels llibres, etc.

I resumida la tesi principal del llibre M. H. la transcendència és un avantatge selectiu: les parelles que pertanyen a les tres religions dels llibre en les quals s'han mantingut els valors patriarcals, tenen més fills que les parelles atees o agnòstiques. Per tant, l'augment d'europeus monoteistes serà una realitat imparable, per la contínua immigració. M. H. considera en la seva profecia més polèmica i discutida que a la llarga la intolerància entre les diferents identitats, siguin europeus o musulmans, acabarà en enfrontaments, o sigui, en una guerra civil pels voltants del 2050. En la novel·la, en cas que triomfessin els musulmans, el primer que impossarien seria l'ensenyament de l'Alcorà a l'escola primària, instituts i universitats, els nous docents haurien de ser fervents seguidors de Mahoma, les nenes haurien de dur vels i faldilles llargues, deixar de treballar, tornar a la llar, dedicar-se a cuinar, procrear, sotmetre's al patriarca, que si vol pot ser polígam i posseir fins a tres dones. Aquestes serien les bases per a la futura Euroaràbia, una Unió Europea a la qual s'unirien el Marroc, Algèria, Tunis, Egipte i Turquia. I darrere, els petrodòlars i economies capitalistes dels Emirats Àrabs, que són els ideòlegs i financers del nou Imperi Islàmic Universal.

I, en definitiva, l'Islam, com les altres dues religions monoteistes del llibre sagrat, demana la submissió total a la divinitat i als seus imams: tan sols així s'aconsegueix la felicitat, per això els gihadistes musulmans van a morir a la guerra santa contra els infidels, per arribar al Paradís.

Aquestes crítiques literàries al llibre best seller són ben documentades i comunes: les podríem fer a dues novel·les recentment llegides, El testament a Praga, d'Umberto Eco i El regne, d'Emmanuel Carrère. Cap d'ells són grans innovadors. Novel·les que narren la nostàlgia reaccionària de les religions tradicionals, d'uns europeus plens de pors existencials per l'arribada de tans musulmans, qui si sumen el temor al terrorisme gihadista del qual els mateixos refugiats són víctimes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema