Va ser un partit estrany en el qual vam veure coses interessants. Vam veure un Barça tou, buscant i remenant sense tenir gaire clar què passava. Vam veure senyeres i banderes del Barça i, a partir d'un moment, a la pròrroga, primers plans de l'estelada. El regidor va començar a mostrar la realitat. Vam veure un àrbitre que semblava conxorxat amb els illuminati de la Monarquia borbònica, i, de cop, es va posar a arbitrar amb seny. No s'entenia res, hi havia uns canvis de vent difícils d'entendre i, quan les forces es van igualar, tot va canviar. Llavors, el Barça va deixar de ser un equip d'heroica bogeria per governar la gespa.
L'estelada representa República i, en aquest cas, la catalana. És una bandera de concòrdia i també un símbol de gent que defensa un canvi d'estatus, que els Borbons han de considerar. La Monarquia espanyola de la llotja no hi és gràcies a cap déu sinó la conseqüència del gest d'un dictador. La bandera de l'Estat Espanyol no hi era com a enfrontament, ?barretada per l'afició sevillista per no deixar-se manipular. La de la República Espanyola, que sí que seria la legal i està menystinguda perquè va ser furtada pel franquisme.
Diuen que política i esports no s'han de barrejar, i un rei presideix una partit de futbol d'una competició en el seu honor. I tot rau a prohibir, criminalitzar allò amb el que no estàs d'acord. Potser als toros les banderilles no haurien de dur la bandera «rojigualda», potser la música no s'hauria de barrejar amb política, potser no s'haurien d'autoritzar manifestacions feixistes, potser la cultura hauria de ser un «divertimento» i el cinema també, i els titellaires s'haurien de guardar de barrejar contes amb política, potser... Potser si tots fóssim de l'Opus tots estaria aclarit. Segur que en una societat ideal (Un món feliç, d'Aldous Huxley) tots seríem «bones ?persones», és l'antiga brama del domini de la hipocresia i l'ordre. Pregunteu a Felip VI què pensa d'Isabel II, d'Alfons XIII, de Joan Carles I i dels efectes col·laterals monàrquics que porten la seva ?germana a seure en un tribunal i el seu cunyat i també familiars que surten als papers de Panamà. De «casta le viene al galgo?».
Cadascú te la seva bandera i els nobles la tenen des d'èpoques reculades, l'estelada és relativament nova però expres?sa un desig, que Catalunya es governi per si mateixa, una qüestió tan senzilla com qualsevol altra i, a més, no representa ni violència ni terrorisme ni res que s'hi assembli. Un rei com l'actual hauria d'admetre que els seus enemics els té a casa, en aquells que volen figurar sent més papistes que el papa. Un rei modern hauria de promoure, des de la nuvolosa del seu poder, que a Catalunya hi hagués un referèndum, perquè potser el guanyaria.
