Ens passaran comptes

26.05.2016 | 10:41

Rajoy s'ha compromès amb la UE a aplicar encara més la tisora en la despesa, si les circumstàncies ho aconsellen (i si segueix al capdavant del xiringuito després de les eleccions, és clar). Els seus contrincants del PSOE i Podem li han retret aquesta conducta de genuflexió davant els poders d'Europa; del que es dedueix que ells farien alguna cosa diferent en cas d'arribar al govern. La ingenuïtat no està prohibida, pel que es veu.

El president interí va cometre la relliscada de prometre els seus ajustaments per carta a Jean Claude Juncker, president de la Comissió Europea. Es coneix que Rajoy és un clàssic fins i tot en matèria de co?municacions. Hi ha coses que no?més es diuen en persona; i això, un cop comprovat que l'interlocutor no porta un micròfon ocult a la corbata ni té posada la funció de gravadora de l'intèrfon mòbil. Naturalment, la carta es va filtrar: i una vegada que els diaris van informar de l'encàrrec de Rajoy a Brussel·les, els seus competidors electorals l'han acusat de dir una cosa en públic i una altra dife?rent en privat. Tampoc és per sorprendre's. El cap del Govern va con?córrer a les eleccions de fa quatre anys sota la promesa -públi?ca- de rebaixar els impostos, cosa que no va impedir que els apugés tot just arribar a la Moncloa.

Difícilment incorreran en aquesta contradicció els partits rivals del PP, atès que cap d'ells ha anunciat reduccions de tributs si els electors els donen la seva confiança. El que no han aclarit és com respondran als peixos grossos de la UE quan aquests els exigeixin, com Rajoy, una dràstica retallada de despe?ses per complir amb el dèficit d'Espanya. El grec Tsipras era molt més valent que Iglesias i Sánchez junts; però ja veuen en què ha acabat tot. Després de fer-lo fora -i perdre- un pols a l'única autoritat realment existent a Europa, l'home va rebaixant pensions, privatitzant el port d'Atenes i fent, en general, tot el que va dir que no faria mai de la vida. S'ha saltat tots els semàfors en vermell que tan temeràriament s'havia imposat a si mateix en el seu camí cap al poder.

Del trist cas grec es dedueix que l'únic en condicions de decidir el que farà amb els seus diners -perquè en té- és Alemanya. Els que viuen de prestat, com Grècia o Espa?nya, han de cenyir-se a les clàusules imposades pels seus creditors si no volen caure en l'infern de la fallida. En cas de dubte, no hi ha més que preguntar-los als nostres veïns portuguesos per com els ha anat després de la intervenció de la seva economia.
Tot això fa molt previsible i avorrida la política, en la mesura que no importa gran cosa si els electors voten a la dreta o a l'esquerra.

Liberal en tots els sentits, la UE no impedeix que un roig o un fatxa exerceixin el govern en qualsevol dels països socis, si així ho decideixen els seus votants. Tsipras mana a Atenes i no és del tot impossible -encara que si més improbable- que la ultradretana Marine Le Pen s'alci amb la presidència de la República a França. A condició, naturalment, que tots dos governin amb la mateixa ortodòxia econòmica que la d'un polític conservador de tota la vida.

D'aquí que, guanyi qui guanyi després de la votació del 26 de juny a Espanya, l'únic segur és que haurà de fer front a un ajust de comptes xifrat ja per Brussel·les en 8.000 milions d'euros. I potser la desobediència no sigui una opció.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema