Existeix un gran debat als països més avançats sobre la necessitat de reconèixer o no l'homeopatia com una branca de la medicina. Ja sabeu de què va, oi? Es tracta d'unes pastilletes plenes de res i que hi ha gent que diu que els cura. Jo estic a favor de l'homeopatia, explicaré per què. De trastorns mèdics n'hi ha un munt. La major part són trastorns i malestars que tenen a veure amb les dificultats de la vida. I per solucionar-los no hi ha remeis convencionals. Que tothom tingui una feina digna i raonablement pagada ajudaria molt a augmentar la salut i felicitat pública, per exemple. D'això no en parlem, parlem de com tractar la depressió a causa de l'atur i donem pastilles. El fracàs social i polític l'han aconseguit convertir en la interiorització del fracàs personal. Hi han contribuït molt els llibres d'autoajuda.

Tants anys de lluita dels racionalistes per reivindicar la ciència i ara resulta que una part de catalans -molts d'ells d'esquerres, una gran contradicció- s'han tornat supersticiosos. Creuen que unes boletes que no serveixen de res els van molt bé. La gent està contenta. Hi estic a favor. El que no puc entendre és per quin misteri són tan cares si no porten cap principi actiu de res. Potser perquè la gent associa que com més cara és la pastilla, més cura?

Un cop exposats els meus arguments a favor de la generalització de l'homeopatia, anem a preguntar-nos per què té tant èxit, fins i tot en persones amb una sòlida formació. En primer lloc cal dir que les malalties més convencionals en bona part es curen soles. En segon lloc perquè la gent no recorda quan la ciència s'havia d'obrir camí contra la superstició i la religió. Els mals els enviava Déu per alguna raó que sempre es relacionava amb la culpa. I si algú deia que la ciència -vegeu vacunes- ho solucionava, l'intentaven acomiadar de la Universitat de Barcelona, per exemple Odón de Buen. La tercera raó és que, en general, les visites a l'homeòpata duren molt. Aquests metges escolten, pregunten, donen consells. Els metges convencionals no s'adonen que la seva principal funció no és receptar i administrar proves, sinó escoltar, preguntar. I acabar fent un bon diagnòstic. A voltes no s'hi pot fer res i l'únic que han de fer és consolar. Per exemple caldria treure els ordinadors de les consultes, el metge ara mira la pantalla i no al pacient. Als metges cal ensenyar-los que ells curen, perquè les paraules, els gestos i les mirades curen. Hi ha que no són ni metges, com a Figueres, i durant mig any ningú ho ha notat. El millor metge que he tingut és un que tenia una estatueta de Lenin a la taula. Mai he pogut saber si curava el doctor o Lenin. Sempre he cregut que millor pensar que curava el metge. Per si de cas. Quin país!