Cartes

Josep marsal herce. GIRONA.

Dimarts passat, dia 24, al carrer Campcar?dós, número 21, vaig tenir la sorpresa de trobar-me una multa per ser aparcament de motos, ratlles pintades que quasi no es veien, cap senyal vertical que segons ells no és obligatori. Doncs que les que hi són no les posin i ens estalviarem diners, que falta ens fa. Només serveix per crear crispació, que d'això n'hi ha molta, i que en prengui nota qui correspongui, que no tot és cobrar a final de mes.

Home de poca fe

Joan Boronat Lecha. BLANES.

El Sr. Pere Brunsó comença el seu article del 16.05.2016 afirmant que els tractats europeus no diuen res sobre què passarà si una part d'un estat membre de la UE se separa; després continua dient que alguns acadèmics reconeixen que perquè la part independitzada d'un estat membre pogués tornar a formar part de la UE, els tractats europeus haurien de ser reformats per unanimitat. En què quedem, doncs, se sap o no se sap? Sembla ser que és el Sr. Brunsó qui té dèficit de comprensió o competència lectora, que segons ell, afecta una part important de la població; ve a dir que no creure tot el que llegim, és mostra de «baixa comprensió lectora» dels catalans. No hi té res a dir de la baixa comprensió auditiva d'alguns espanyolistes? No li sona el problema de comprensió d'una periodista que després que uns 65.000 espectadors sentissin dir a Bruce Springsteen: «Hola Barcelona, hola Catalunya», ella va dir: «Ya lo han oído, hola España, hola Cataluña». Però, és clar, a ell només el preocupen les neurones dels catalans. Diu que els votants de Junts pel Sí haurien de passar una prova de comprensió o competència lectora d'un text de tema jurídic que els obrís el ulls a la realitat política. Que potser suggereix que haurien de votar C's (Colono's) o als PPeros? Una Catalunya independent d'Espanya és possible, i romandre dintre de la UE, de l'euro, de l'OTAN i de l'ONU, com que els catalans som ciutadans europeus, no tenim per què deixar de ser-ho, un cop independents, si no volem. És aquí on rau el problema de comprensió del Sr. Brunsó, home de poca fe, que no comprèn que, malgrat les dificultats, tot és possible. Quant al referèndum, en un futur hi haurà tants catalans que reclamarem els drets segrestats per la corona borbònica pel decret de nova planta, que no caldrà fer-lo.

Sobre les caputxetes

Xavier Serra Besalú. GIRONA.

A mi sempre m'ha agradat el conte de La Caputxeta vermella, i m'he preguntat moltes coses: per què vermella? Per què caputxeta? Ara bé, aquella nena era innocent -massa i tot-, simpàtica, bonica, fiable.

Aquests darrers dies començo a tenir la pipa plena d'uns individus (algunes noies i força nois, sembla!) que han fet de l'anar encaputxat un exemple de violència i destrucció, irracional, sense distingir gaire contra qui van. Són semblants als Gremlins, que de dia són macos i bons i graciosos i - segons les normes d'ús- si mengen després de mitjanit, els toca l'aigua o s'exposen a la llum, es tornen violents i letals?

Jo em poso la caputxa si fa fred o si plou, però no per trencar coses o fer mal a persones. No sé si tenen raó en alguna cosa, però -en la hipòtesi que sí- la perden.

Crec que aquestes caputxes i els encaputxats haurien de ser mal vistos, vull dir, out of fashion, i -és clar que no parlo de moda- identificar-los, quan hi ha incidents, com els responsables l'enrenou.

La gent bona, la nostra caputxeta vermella, devia parlar cara a cara, no «encaputxada» ni amb pedres i bengales, amb el llop, amb l'àvia i amb la resta de personatges, oi?

Imatges colpidores

Cati Babot Artigas. BANYOLES.

Quan mirem el telenotícies, no podem deixar de pensar en com està el món, que en lloc d'arreglar-se, encara va a pitjor. Veiem com els enfrontaments s'estenen ja sigui per qüestió de territori, ideologia política o religiosa.... i ens acostumem a veure imatges cada vegada més impensables i esgarrifoses. Bombardejos amb civils indefensos morts o greument ferits, hostatges decapitats o cremats vius dins gàbies, èxode de pobles que fugen de l'horror d'una guerra incompresa i busquen la pau lluny d'on van néixer i moltes vegades troben la mort en aquest viatge ple de penúries, ja sigui per mar o terra ferma. No tenen millor sort els que decideixen quedar-se, on a més dels bombardejos indiscriminats, pateixen les restriccions dels elements bàsics per sobreviure.

Crec que ha arribat ja un moment que aquestes imatges són tan repetitives i constants que les assimilem com a part normal de les nostres vides i això es totalment antinatural. Aquesta sensació era impensable no fa tant temps, però l'allargament d'aquestes atrocitats, ens fan arribar a aquest punt. Quan això passa, hem de preocupar-nos i molt de l'evolució humana. Arribats a aquest límit, podríem fer servir la frase llatina per fer-nos la pregunta bàsica: Quo vadis?