Les proppassades eleccions a la presidència d'Àustria han revifat clarament a tot Europa la por de l'auge dels partits populistes ultradretans. Només cal veure el mapa i la seva considerable presència en els respectius resultats electorals: FN, a França (14% de vots en les darreres eleccions); UKIP, a Gran Bretanya (12,6) ; AfD, a Alemanya (1,9); PVV, a Holanda (10); VB, a Bèlgica (7,6); DF, a Dinamarca (21); SD, a Suècia (13); Finns, a Finlàndia (18); SVP, a Suïssa (28); LN, a Itàlia (4); FPO, a Àustria (51,8); XA, a Grècia (7); Ataka, a Bulgària (7,3); Jobbik, a Hongria (20,3); SNS, a Eslovàquia (8); a Noruega (16). Unes xifres que els donen parlamentaris a tot arreu, excepte a Alemanya.

Sembla clar l'origen d'aquesta situació: la crisi econòmica provocada pel neoliberalisme econòmic, la crisi dels immigrants, la islamofòbia, l'autoprotecció i la violència que usen alguns partits ultradretans..., entre d'altres fenòmens particulars de cada país. I tot fa pensar que la irrupció als diferents parlaments anirà creixent gradualment, amb tot el que això comporta pel futur.

S'ha demostrat històricament que, com que no són partits conceptualment democràtics, aquesta irrupció provocarà una disminució dels drets individuals i socials. I s'estan preparant el camí: l'acció civil d'aquests grups ja és força evident a la majoria dels països "infectats".

Destaca l'escàs relleu que té la ultradreta a Espanya, que s'explicaria per l'homogeneïtat ideològica de la dreta, sense fractures, que fagocita i assimila la majoria dels moviments ultres. Al contrari de l'esquerra, sempre dividida i fratricida. Per això el canvi sempre ve des de l'esquerra.