La diversitat dels materials ha de fer uns quants agraïments. Treballadors, artesans i artistes de la bellesa ens fan la vida més gentil, tot renovant la faç de la Terra, com proclama una litúrgia immortal. La pedra de catedral deu la seva glòria a uns picapedrers. La fusta agraeix a l'ebenista que la converteixi en selecta decoració. L'alabastre ha de recordar aquell bon temps de l'art romànic quan algú va idear que una làmina prima seria ideal per col·locar-la als finestrals de les esglésies, deixant-hi passar un xic de claror, la justa, cap a dintre.
A l'antologia de l'obra de l'escultora Pia Crozet es pot admirar el festeig i la unió de l'alabastre i la llum, en aquest cas els focus d'una sala. Alabastre i llum subratllen la creació artística que realitza l'escultora; cada peça que rep el xoc de la llum es transforma màgicament, ja no serà aquella varietat del guix finament granat, sinó que assolirà una íntima fita de bellesa, oberta a la contemplació de l'espectador més distret.
El catàleg de Pia Crozet publica el perfil complet de la seva personalitat artística. Les diverses col·laboracions literàries ens ajuden a aprofundir en el coneixement d'aquesta artista que honora el món cultural de Girona. Maria José Balcells destaca les obres fetes en alabastre com a «molt refinades». Joaquim Jubert ha vist en l'obra de Pia Crozet una superació definitiva d'aquell possible «avorriment» que podia generar l'escultura antiga, figurativa, clàssica, quan els artistes reproduïen la realitat exacta i n'eren esclaus. Clara Rebollo fa fixar en una incessant tasca de recerca en tècniques i temàtiques i concedeix a Pia Crozet el reconeixement d'una trajectòria artística sincera que sedueix abans i tot d'admirar cada peça en singular. Xevi Planas explica càlidament el pas a pas gironí de l'artista des d'aquella seva arribada a Girona, rebobinant circumstàncies pròpies d'una ciutat que encara no era aquesta d'ara; l'artista, per exemple, va haver d'esperar més de deu anys per la «primera entrevista en profunditat.»
En el repartiment dels materials escollits per l'artista hi figuren tots, l'acer i la terracota, el ferro i el bronze, la fusta, tots. I sempre al servei d'una idea constructiva, enciclopèdica, que va des d'esculturar un arrogant Guillem de Berguedà fins a un ser tan ignot com una xibeca de la catedral. Els coloms que viuen a les ciutats poden tenir-hi una presència incòmoda per la convivència -ells s'ho han buscat, tan prolífics- però l'alabastre no té perquè saber-ho i es posa al servei de l'escultora que els redimeix, els purifica i els retorna a la seva simbologia universal. És així com neix una sèrie escultòrica que a Girona ja és de referència definitiva. Aquesta és la grandesa de l'art, educar-nos a saber passar d'una anècdota a una categoria.
L'atenta observació de l'obra de Pia Crozet pot portar a fer una proposta a Girona, ciutat educadora. Hi ha un indret que apareix com ideal per a acollir una escultura. És el jardí en construcció situat al carrer Emili Grahit, i amb un petit turó, davant de la biblioteca Carles Rahola. L'escultura podria ser un gran colom dels que Pia Crozet sap crear magistralment, emblemàtics com són, portadors d'art i símbols d'una desitjada pau, que s'hauria de deixar traspassar per la plena llum, com fa l'alabastre.
Tota una riquesa, una exposició antològica d'obres d'art, tot un magnetisme a l'abast popular, una tribuna a peu de carrer. Prenent paraules del catàleg Pia Crozet, és l'eloqüent silenci de l'escultura.
