La Devesa recurrent

03.06.2016 | 08:27

Un cop més, un Pla especial tracta de posar ordre i generar usos socials al gran parc urbà que les generacions passades ens van deixar com a herència. La seva sola existència ja ens hauria d'omplir de satisfacció i d'orgull. Poques ciutats poden lluir un parc, una arbreda d'aquestes característiques. El problema, durant molts anys, va ser que l'existència de la Devesa era una mena d'excusa per tenir un arbrat urbà més aviat esquifit i raquític i, a més, residual. Girona no es distingia precisament per la seva vegetació urbana, i sempre ens havien despertat una sana enveja els arbres de les places i passeigs de les ciutats del nord de la Península, cantàbriques, amb un urbanisme que el pòsit del temps havia fet madurar amb saviesa.

Ara, la situació ha canviat. A Girona hi ha més parcs urbans, més places arbrades, més zones d'esbarjo que quan tothom anava, durant l'estiu, a la Devesa. I hi ha més arbres als carrers, els quals amb els anys van assolint gruixos i alçades notables i que comencen a dominar la geografia urbana amb una diversitat atractiva.

No solament això, sinó que a tocar la Devesa, el parc de les Ribes del Ter i les zones verdes de la nova urbanització de Fontajau, entre el pont i la Nestle, competeixen amb èxit amb la Devesa per uns usos socials nous associats a la nova sociologia urbana que és dinàmica i canviant, i que ja ha deixat molt enrere les èpoques del primer franquisme, prèvies a la motorització.

En aquest context, el Pla especial de la Devesa hauria de tenir en compte, com una dada essencial, les característiques actuals de la societat gironina. Quanta gent està disposada a passar les hores d'un diumenge a l'ombra dels nostres plàtans centenaris? La resposta és, més aviat, molt poca. La nova centralitat que es propugna lluita contra la tendència contrària i a remolc de les grans concentracions esporàdiques de moments excepcionals. A la Devesa, els gironins hi anem molt poc i en moments molt puntuals.

Davant d'aquesta evidència, potser no cal forçar gens les coses sempre que la constatació de l'evidència no porti a la utilització de la Devesa com un sobreeixidor de la ciutat, a vegades per a cotxes, a vegades per a ciutadans convocats a activitats massives.

Sembla evident que el preu dels canvis sociològics no pot ser l'abandonament. Benvingut, doncs, el Pla especial si tracta, un cop més, de situar la Devesa al cor de les prioritats de l'Ajuntament pel que fa els espais públics.

Però una vegada més hem de recordar que la singularitat de la Devesa són els seus arbres, un bosc d'arbres, la massa de plàtans urbana més important, coneguda. Sempre hem defensat que la vida biològica dels arbres exigia un procés de substitució i reposició. Però costa més d'entendre que en benefici d'una determinada ordenació se n'hagin de tallar prop de tres-cents, per molt que se'n plantin de nous, amb un ròssec negatiu de prop de cent. Costa, també, molt d'entendre que, ara, la prioritat sigui la diversificació d'espècies i que aquesta diversificació es fiï a la vegetació de ribera que farem créixer a les ribes del Ter. Més de la que ja hi ha? Més arbres a la llera? Més sediments com els que han sorgit, plens d'arbres, entre els dos ponts de la Barca? És evident que la regulació del Ter, en el sistema de pantans de Sau, Susqueda i el Pasteral, ha fet més, en mig segle, per la vegetació de les ribes del Ter que tota la història junta. Però justament aquesta tendència és un òptim desitjable? Hem d'oblidar la possible recurrència de les avingudes? Hem de deixar que la vegetació espontània ocupi tota la llera? La prudència exigiria, com a mínim, pensar en l'experiència i la història, i gestionar la llera del Ter amb cautela i posant límits a la naturalització indiscriminada que és bona per a unes coses, però també pot ser dolenta per a unes altres.

La massa vegetal, els plàtans, han sigut tractats amb massa indiferència moltes vegades. Ara seria l'hora de fer un reconeixement i un homenatge a Narcís Motgé i la seva família, que, junts, acumulen més coneixements de la Devesa, plàtan a plàtan, que tota la resta de la humanitat. No fer servir aquest volum de coneixements seria un acte d'inconsciència ciutadana i municipal, moguts potser sempre per la voluntat de la novetat i el revisionisme constants i amb poc respecte pel coneixement i l'experiència.

Al voltant del caràcter inundable dels terrenys de la Devesa s'ha de mesurar molt bé l'acció en l'entorn del vial perimetral, perquè si està bé prescindir d'aparcaments i eliminar l'asfalt, potser no està tan bé prescindir de les obres de defensa que es van fer, i en aquest cas amb èxit, arran de les inundacions dels anys 1970 i 1971. L'afany per la naturalització, d'una banda, i per una intervenció excessiva, de l'altra, són justament dues cares d'algun dels excessos que es podrien cometre amb el nou Pla especial.

Les mesures viàries que conté el Pla són francament discutibles i s'emparen, crec, en evidències insuficients, com les d'aquells estudis que vaticinaven el col·lapse de Fontajau arran de l'obertura de l'accés de Girona oest, a l'AP7. Inventar on ja s'ha inventat no fa ni vint anys és, potser, un risc innecessari, i ponderar millor la resposta efectiva a les necessitats de l'accessibilitat del parc és imprescindible.

Però on ja em sembla del tot excessiva la previsió del Pla és en la transformació de l'avinguda de Ramon Folc en un vial estret i en unes voreres molt amples. Que no són amples, ara, les voreres de l'avinguda, per exemple, davant dels jutjats? Algú s'ha aturat a contemplar les postals antigues d'aquesta zona on un saló, poc o molt com el d'ara, estava presidit per la famosa Copa? No sé si estem per inversions d'aquesta mena en un context, en què no fa gaire anys que ja es va intervenir i on no sembla que es fes cap gran disbarat que ara calgui rectificar.

Més enllà de les legítimes aspiracions dels veïns dels barris adjacents a la Devesa, ara organitzats, que temen utilitzacions impròpies i invasives de la seva recomanable tranquil·litat, la Devesa és sempre font de controvèrsia ciutadana i és bo que els gironins s'hi sentin implicats.

I, finalment, tornant a la sociologia de la ciutat i a la tipologia del parc, si la tendència en les darreres dècades ha estat, per part dels ciutadans, d'anar abandonant la Devesa per un lleure més actiu, per exemple, a les platges de la costa, és evident que no podem tornar arrossegats els ciutadans a la Devesa. Hi haurà un dia que hi tornaran, i aquell dia, el parc ha d'estar preparat i en bon estat per a legítim orgull de les generacions futures.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema