Ab tal dolor que no sé hon haja refugi» (Ausiàs March). En aquesta època dramàtica que ens ha tocat viure, en què milers de refugiats truquen a les portes d'Europa mentre aquesta, amb la seva reacció, ens fa caure la cara de vergonya, el tema del refugi pot ser una idea pertinent.
El diccionari defineix refugi com «un lloc on es pot trobar seguretat». En primer lloc seguretat per a la pròpia vida, com s'escau en els refugiats de la guerra de Síria que truquen a les portes d'Europa. O com s'esqueia a Catalunya amb els refugis construïts durant la Guerra enfront dels bombardejos espanyols franquistes o italians feixistes.
També un refugi pot ser un abric on aixoplugar-se durant el mal temps, com una balma o cova -que ens retrotrau als orígens de la Humanitat-. O bé uns construcció fràgil i en general transitòria feta amb aquesta meravella de la tècnica constructiva que és la pedra seca, voltes o elements vegetals: barraques de vinya, de pescadors, de carboners, de caçadors, de teixidors, de miners... I fins i tot els «forts» de l'oest americà. O les cabanes més antigues de la Mediterrània occiden?tal, les del Neolític a la Draga de Banyoles (per cert visitades fa poc per Ferran Adrià).
Tenim, a tot el món, exemples d'aquests refugis -que a vegades poden arribar a ser cases-. Entre ells les barraques de la misèria que aixoplugaven els migrants que durant la postguerra arribaven a Catalunya, al Somorrostro, a Montjuïc i altres llocs, o les faveles del Brasil o els bungalows de vacances. Tenim barraca valenciana o de l'Ebre -i també, en aquestes dues zones, les barraques per caçar tords-, el rafal o casa de garrofer del País Valencià, la caseta valenciana o balear -i en general, un conjunt de refugis rurals dels Països Catalans-, les barraques de pescadors -tan importants a la Costa Brava-, la txoza basca, la choza o el chozo espanyol, el cabanon occità, la capanna italiana, el cottage anglosaxó, les tendes i la haima dels beduïns, els refugis o arsh dels beduïns d'Israel, la yurta dels mongols -que en aquesta llengua se'n diu guer, i va ser declarada per la Unesco Patrimoni de la Humanitat- i, fins i tot, l'iglú dels inuit. I fins i tot les barraques que construíem de petits per jugar, o les que encara fan els nens nord-americans. Els jueus també celebren la Festa de les Cabanyes -que els jueus catalans anomenaven Festa de les Cabanelles- en la qual, en efecte, es construeixen cabanyes, tot rememorant un episodi de la Bíblia.
La construcció de cabanes, tendes i refugis admet tota mena de materials: branques, troncs, palla, llistó, fulles, teixits de pèl, teles, fusta, tova, fang, toles o llaunes, restes de construcció, pedra seca...En molts casos, dins el camp etnogràfic, són considerades obres mestres de l'arquitectura. El mateix Le Corbusier va dissenyar un cabanon o cabanó, i aquí l'arquitecte Oriol Roselló ha dissenyat un espai per al Mas Marroch d'El Celler de Can Roca utilitzant la pedra seca i elements vegetals.
També podem fer servir el refugi en el sentit figurat -refugi moral, espiritual, de confort o consol- tal com ho explica el poema d'Ausiàs March.
