Sanitat, servei públic o negoci privat?

L'OMS defineix la privatització dels serveis sanitaris com el procés de transferència de propietat i funcions governamentals d'entitats públiques a privades (amb ànim de lucre o sense). Un procés dut a terme mitjançant tres estratègies: externalització de serveis públics, desregularització de monopolis i venda de companyies en mala situació.

A Catalunya, sortosament, gaudim d'un sistema sanitari exemplar. Per mitjà de la Llei d'Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) de 1990 es creà el Servei Català de la Salut, ens públic depenent de la Generalitat, que contracta serveis sanitaris a centres i institucions anomenats "proveïdors del CatSalut", que en teoria poden ser públics o privats. L'Institut Català de la Salut (ICS), transformació el 1981 de l'INSALUD, presta atenció sanitària a gairebé sis milions d'usuaris de tot el territori. Supera els 38.000 professionals en plantilla i gestiona vuit hospitals (Vall d'Hebron, Bellvitge, Germans Trias, Arnau de Vilanova de Lleida, Joan XXIII de Tarragona, Josep Trueta de Girona, Verge de la Cinta de Tortosa i Viladecans). Disposa de 287 equips d'atenció primària. A més de l'activitat assistencial, l'ICS desenvolupa una gran activitat científica a través dels set instituts de recerca integrats als centres hospitalaris i d'atenció primària. En el camp de la docència, l'ICS forma en els seus centres 2.300 especialistes de 51 especialitats diferents en ciències de la salut. També acull més de 4.500 alumnes de grau de medicina, infermeria, odontologia i altres ensenyaments. Però l'INSALUD no cobria tota la població i no funcionava prou bé l'atenció de proximitat. Per això va néixer la Xarxa Hospitalària d'Utilització Pública (XHUP) aprofitant la major part de centres de titularitat pública (ajuntaments, diputacions, consells comarcals...) o privada sense ànim de lucre (fundacions vinculades a l'Església o a caixes d'estalvi) amb els quals s'establien concerts per a la realització d'activitats assistencials. Durant gairebé 30 anys, els hospitals de la XHUP i de l'ICS oferiren una bona assistència i conformaren el nucli del model sanitari mixt específic i característic de Catalunya. És a dir, una xarxa sanitària amb centres íntegrament públics, ja siguin amb titularitat de la Generalitat (ICS) o amb la participació de diferents institucions públiques en els seus consells d'administració (XHUP). Aquest model, amb les seves virtuts i el seus defectes, constituïa la sanitat pública del país (una cosa així com el sistema d'ensenyament concertat), en què la participació d'hospitals amb titularitat privada i ànim de lucre era absolutament marginal. El 2010 s'aprovà la constitució del SISCAT (Sistema Sanitari Integral d'Utilització Pública de Catalunya) per unir en una sola xarxa els centres d'internament d'aguts de l'ICS i de la XHUP, els centres d'atenció primària, els sociosanitaris i les entitats de transport sanitari. El SISCAT, del qual avui en formen part hospitals comarcals com el d'Olot, Figueres, Palamós, Sabadell, etc., cobreix el 60% de la població; l'altre 40% el cobreix l'ICS. Sembla que ha funcionat prou bé, tot i que als mitjans ha sortit que la nova Conselleria farà fora del sistema, en acabar-se els contractes de proveïdors, l'Hospital General de Catalunya i la Clínica del Vallès, pertanyents a IDC [Ibérica de Diagnóstico y Cirugía] Salud, que s'arribà a fer amb l'Hospital universitari Sagrat Cor i amb la Clínica El Pilar). S'havia denunciat que les contractacions de CatSalut al grup privat IDC Salud havien augmentat de 71,1 milions el 2010 a 82 milions el 2013 (+15%).

Expliquem-ho una mica. L'any 2000 CVC (Citicorp Venture Capital), després d'haver-se escindit de Citibank i de la filial nord-americana de Citicorp, ja era un dels fons de capital de risc més grans d'Europa amb ànim de lucre. El 2011, adquirí IDC Salud al grup suec Capio per 900 M€. Mentrestant, el 2012, Dougthty Hanson, un cop convertit en accionista principal del Grupo Hospitalario Quirón, va promoure la fusió amb USP (United States Pharmacopea) Hospitals i el 2013 adquirí la Teknon de Barcelona a Magnum Capital. El 2014, IDC es fusionà amb el Grupo Hospitalario Quirón com a QuirónSalud i es constituí en el grup hospitalari privat més gran d'Espanya controlat per CVC. Segons la seva web són 26.000 professionals en més de 84 centres assistencials per tot Espanya, que comprenen 40 hospitals generals i 26 centres multiespecialitat (només a Barcelona, els que ja pertanyien a IDC més Teknon i Dexeus), a banda de 5 hospitals de dia, 5 de reproducció assistida, 2 oftalmològics i 6 residències per a la tercera edat.

La premsa parlà d'un 13% de beneficis. Tenint en compte que CVC Capital Partners tot just es va fundar el 1981 com a filial europea de Citicorp Capital Risc, al primer cop de vista sembla que topem amb altes estructures de més opacitat que transparència. Tenim el negoci sanitari a casa nostra, a l'americana? La sanitat ha esdevingut una inversió? Els proveïdors privats no tenen com a objectiu maximitzar els beneficis empresarials?

Si fos així estaríem canviant el fet de concebre la salut com un bé universal, competència de la societat en el seu conjunt, més enllà de qualsevol responsabilitat individual. La sanitat igualava procedències socials, oportunitats, escolarització, alimentació, condicions de treball... A través d'uns impostos ben reglats, acceptàvem l'accés de tots a l'essencial i necessari. Si abandonem la salut al lliure mercat comencen els màrquetings i la salut pot esdevenir caprici privat i no pas un servei públic. Avui tenim alguns tics a casa nostra i més val fer-ne un decàleg: 1) Focalització de la investigació sobre malalties que afecten un gruix de població (càncers, malalties cardíaques...) en detriment d'altres abandonades a nínxols poc rendibles, com la malària; 2) Agreujament de simples factors de risc amb exageració de la necessitat de tractaments (colesterol, TDAH, osteoporosi...); 3) Manipulació de noves malalties (calvície, disfuncions sexuals, cirurgia plàstica...); 4) Abús de revisions, cribes, anàlisis; 5) Ocultació de dades sobre eficàcia i seguretat de medicaments; 6) Medicalització de la vida quotidiana; 7) Instal·lació de centres en zones rendibles, entre segments socioeconòmics alts, i abandó de les més pobres; 8) Publicitat d'operacions fàcils i ràpides (pròstata, cataractes...); 9) Desinformació entre els professionals de les opacitats en les altes estructures de les seves empreses; 10) Inversions en pràctiques supèrflues.

La privatització de la salut seria un mal camí, però els ciutadans també hem de ser conscients que el Sistema no ho pot aguantar tot. Un exemple que pot ser controvertit: avui ningú no mor de SIDA, però cada pacient costa 10.000 € l'any. Els copagaments, els incentius fiscals a la sanitat privada, les exclusions sanitàries seran, en un futur, simples pegots. La conscienciació ens ha de portar a una gestió encara més eficaç i transparent, i a treballar de lluny estant perquè s'enforteixin les prestacions socials i de benestar (habitatge i treball dignes, prestacions de dependència, mesures de conciliació familiar-laboral, etc.), amb tanta o més força que el sistema sanitari que influeixen en la salut de la ciutadania.