Mtivat per l'èxit i les felicitacions pels nostres dos articles de la Força i Ciutadans, se'ns ha suggerit en múltiples ocasions que seguíssim passejant per la Girona cor-felliniana. Fins i tot li donarem una nova dimensió de crònica sentimental, més literària, per a un articulista deixeble de Walter Benjamin que es passeja a peu per París, cercant el flaneur, l'aire fantàstic de les noves urbs no-ciutats modernes aclaparades per l'infern de la societat capitalista posthumana i social. El desolat Benjamin caminava en companyia de l'esperit dels Baudelaire, Proust, Kafka i Walser.
Volem recordar que per a un nat als anys 40, quan passejo per qualsevol indret del centre o dels propers afores de Girona, tenim una visió plural de com era el lloc, els edificis, per exemple, l'actual, funcional i estrany edifici dels nous jutjats gironins, on he entrat comptades vegades -per sort no he tingut ni plets ni denúncies-. Sempre recodarem l'antic edifici modernista del matadero, la lletera i els bombers; i alguns tipus d'allò més curiosos, els matancers, els camàlics, com el popular Gumsi i el seu germà coix. I tot caminant, al davant, els plàtans de la Devesa i els Pujolàs, que hi tenien un important magatzem de vins. L'avi de la família s'arruïnà per culpa de la seva afició al joc i els embargaren totes les propietats, fins i tot el piano de cua. Ah! I els grans cinemes Gran Via, Albèniz, ColiseoÉ Els diumenges, a totes les famílies era com anar a la segona missa, festa majorÉ
Ah! I als petits carrerons, botigues com la de Can Revuelta, on compràvem els petits cucurutxos de xufles i cacauets i a part els nostres sidrals, tot plegat valia un ral. Una pesseta ens durava tota la setmana. I passant ràpid les actuals voltes, per anar a comprar cromos al quiosc del Tito Garcia, o, un cop al mes, xurros amb en Chimi, que també feia de netejabotes. Volem recordar que ens agradava més la plaça de la Independència sense els porxos laterals, doncs hi entrava molta llum del sol i els progrés i els gitanos de la Barca, capitanejats per en Pere Sala, fill gran de l'òptica, futur -i eminent- professor d'Història a Barcelona, van iniciar una recollida de firmes perquè no fessin les voltes a la part del Coliseo Albéniz. A l'altre costat hi havia els autobusos de la Teisa, on després s'instalà el popular bar Boira, inici del futur grup...
Aquest matí he vist que el darrer restaurant, el popular Can Lloret, i el seu esplèndid menú de durant anys a 500 pessetes, que desprès va passar a 1.000 i finalment a 1.500, ha tancat per sempre. També la Bodega i els seus calamars a la romana.
Ah, i la colla del Vi del sastre Guso de l'Argentaria i a l'altre costat els tripers del GEiEG dirigits per l'avi Marquès, exboxador, impressor, en Perich dels joguets, en Colomer d'altres colles d'amics, cada vespre feien el rosari dels bars, tapes, vinets, com les colles del país basconavarrès. Si els nostres pares eren assidus als bars i cafès, al meu pare, era els caps de setmana. De la plaça del Savoi i el Nicolazzi de l'avi Escudé, del sastre Machaco, del Gentleman Poch, en Guillamet i altres viatjants. Si el carrer Ciutadans havia sigut la via més dinàmica de Girona, el carrer Nou ho ha estat molt més, tot i que ara ja han desaparegut els vells cafès, botigues com Can Llens, dels Comadira. La fàbrica Gròber l'ocupa un dels edificis més grans i horribles de la Girona desarrollista de l'era Ordis, Ribot i Nadal, que va crear una de les places dures que obliga a passar ràpid per no ser atropellat, els nois dels patinets, els ciclistes, i les mosses que passegen gossos han fet que en diguin la Plaça dels Cagarros.
Ah! i el flaneur benjaminià poètic, ni el respiro ni el puc narrar per enlloc, perquè a més de no ser poeta ni decadent ni melancòlicÉ sols en queda la solitud, la protesta des de fa uns anys per l'1 de maig, els amics Navarro, Blanch, etc. fan un acte a la punta, davant de la trista avinguda Jaume I, i que travessar-la a peu, com fa un servidor cada dia, pel mal estat de la calçada i especialment els dies de pluja, pots relliscar i trencar-te la crisma. Hi passen més cotxes que gent a pau. A Girona tant sols van a peu els immigrants i alguns jubilats, els joves i estudiants, en bici, moto o patinet.
Ens fa molta gràcia que un exbatlle i historiador com el Sr. Nadal, un pragmàtic positivista de pedra picada, amb el seu to ensucrat, sentimentalista a l'estil Folch i Torres, parli de l'ànima de la ciutat i d'un cercle màgic on els capitalstes fossin tan despresos com per no posar els preus tan alts als emprenedors que volen posar negocis familiars, com durant tants anys hi havia dinasties de comerciants que estan desapareixent per les finances nacionals o internacionals. Qui pot competir amb les grans àrees comercials, supermercats, McDonald's, etc. Sr. Nadal, el neoliberalisme del capital no creuen en els cinismes de les ciutats i el cos el volen per explotar i esprémer.
I crec que Girona, gràcies al seu Barri Vell i patrimoni històric, urbà i monumental, té una gran part temàtica de matins i caps de setmana i feina per a un grapat de bars, restaurants i hotels. De fàbriques, després de la desaparició de la Grober, la Torras, etc. tan sols resisteix la Nestlé. I què farem amb els milers de joves universitaris de la UdG que no puguin treballar de les seves llicenciatures? Professors, metges, arquitectes, etc., si saben idiomes, alguns podran fer de guies, monitors, cambrersÉ I la resta, com fa anys, començaran a emigrar per tot el planeta. Sr. Nadal, les no-ciutats de l'anomenat món lliure, les de la fi de la història i del socialisme que vostès ajudaran a enfonsar per perpetuar-se en els seus càrrecs no tenen ànima -ni flaneur- per poetitzar sobre la nova barbàrie inhumana del darrer capitalisme senil, com diria Samin Amir.
