L'acord del gener passat entre Junts pel Sí i la CUP per tirar endavant la investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat i salvar in extremis la convocatòria d'eleccions va néixer viciat. Va ser un matrimoni de conveniència. Uns evitaven el desastre d'unes noves eleccions i la perspectiva d'uns mals resultats i als altres els servia per marcar "paquet" polític. Agafar-se a la CUP a la desesperada no era res més que agafar-se a un clau roent. Saps que et farà mal però et resisteixes a deixar-lo. Junts pel Sí coneixia el seu company de viatge i sabia que de seguida sortirien entrebancs. La CUP és, i sempre ho ha demostrat, fidel als seus principis. Ara diu no al pressupost perquè la seva assemblea així ho ha decidit. Una assemblea, per cert, en què en reiterades ocasions s'ha demostrat que no hi ha una mínima unanimitat i que està bastant dividida. Junts pel Sí no ha calculat qui era el seu company de viatge i ara en pagarà les seves conseqüències. El clau roent de la CUP no es refreda amb aigua, ha entrat en el panorama polític per sacsejar-ho tot, com ho està demostrant a tots els nivells i institucions.
