Canviarà el sentit del vot en les properes eleccions del 26 de juny? D'una manera significativa, em refereixo. Els partits s'afanyen per aconseguir-ho a ritme de merengue o kitsch de cors. Sorgeixen, almenys, tres elements que podrien alterar els resultats del desembre. L'ordre i el centre, d'una banda; i l'efecte que sobre la llei d'Hondt pugui suposar la coalició d'esquerres, per un altre. Comencem per la lògica binària de l'ordre i el centre. El PP de Rajoy juga bàsicament a la primera d'aquestes dues opcions: l'estabilitat enfront del caos, ja sigui financer, polític o territorial. La narrativa central dels populars passa per explotar la tendència ascendent de l'economia: es tornen a crear empreses, augmenta la inversió, disminueix l'atur, es baten rècords turístics i lentament els preus dels actius immobiliaris tornen a recuperar-se. Tots sabem què hi ha de conjuntural en aquesta pujada del PIB, afavorida per forts vents de cua: bàsicament, la caiguda del preu del petroli i de les matèries primeres; i l'actuació decidida del Banc Central Europeu, que garanteix liquiditat al mercat i uns tipus d'interès ultrabaixos. Tots sabem que les conjuntures favorables constitueixen finestres d'oportunitat per dur a terme les reformes necessàries i que, si no s'aprofiten, el castell s'ensorra de nou a velocitat de vertigen. Tots sabem també que les males polítiques poden fer empitjorar l'escenari, especialment quan la situació econòmica d'un país resulta tan fràgil. El PP s'ofereix, doncs, com el partit de l'estabilitat enfront dels experiments de l'esquerra.
Ciutadans, en canvi, més que com un partit d'ordre es presenta com una frontissa de centre que impedirà governar als extremistes. El seu missatge és clar: no aposten per la ideologia, sinó per les polítiques que funcionen en altres països. En aquest sentit, Rivera ven que el moderantisme de disseny suposa l'únic espai possible per a una modernització creïble. Després de deglutir una part del vot conservador, ara Ciutadans busca pescar en els caladors del socialisme liberal, de caràcter marcadament urbà, professional i de classe mitjana-alta. Que ho aconsegueixi o no dependrà en gran mesura dels resultats electorals.
La situació del PSOE és la més complicada de totes, si bé les seves fortaleses són més grans del que sembla indicar el moment mediàtic. Per començar, hi ha el pes de la seva història, decisiu en l'actual democràcia espanyola i en alguns bastions autonòmics. Però, per recuperar punch, necessita passar a l'atac, reivindicar el seu llegat modernitzador i oferir-se com un partit de l'estabilitat i no de les sorpreses. L'extrema esquerra queda fora del seu abast, encara que no el centre ni la socialdemocràcia. Per al PSOE és fonamental no perdre més vots a la franja central de l'electorat entre els 45 i els 65 anys d'edat ni entre els jubilats, cada vegada més escorats cap al PP. En gran mesura, el seu futur es juga aquí.
Finalment es troba Podem, somiant amb el tan esbombat sorpasso si aconsegueix sumar els vots d'Esquerra Unida i els que li aporten les diferents confluències. Si és així, per una vegada la llei d'Hondt beneficiaria els partits situats en un extrem ideològic de la societat espanyola i no en el seu espai central. L'onada juga a favor seu, però aquest ascens pot tornar-se també en contra a mesura que la possibilitat d'avançament adquireixi versemblança.
Qüestió de matisos i de fragilitat, de por i de desig. El vot pot canviar; però, la incògnita és si aquest hipotètic transvasament tindrà alguna significació.
