Entre les moltes comoditats que ens ha portat la vida moderna hem de destacar la gran revolució que ha ocasionat la informàtica. Moltes operacions i alguns treballs es poden realitzar sense moure's del domicili. Persones que tenen la residència lluny de la ubicació de l'empresa per la qual treballen poden realitzar la seva feina, sense limitacions ni deficiències, des de la seva residència. Un gran nombre de gestions amb l'administració pública i amb la banca es poden realitzar tocant unes tecles de l'ordinador sense cap necessitat de sortir de casa. Es poden pagar les contribucions, es pot fer la declaració de la renda, es poden adquirir les entrades per a un concert o una funció teatral, i un llarg etcètera. Per aquells que gairebé ja han nascut en aquest ambient i quan han començat a caminar per la vida ja ho han fet gaudint d'aquestes eines de treball tot això els sembla el més natural del món. Però els que durant molts anys ens moguérem dintre uns altres paràmetres, aquestes novetats ens semblen arts de màgia.
Però en aquells temps, no diré que prehistòrics; però sí preinformàtics, també es rebien alguns serveis a domicili. També sense haver de sortir al carrer podíem realitzar algunes operacions, fer certs pagaments, i rebre determinades atencions personals. Amb la diferència que tot era amb un tracte directe amb persones. Mentre que ara és qüestió d'entendre's amb màquines o amb robots.
A primera hora del matí arribava la lletera. Amb la marranxa i el petricó anava fent el seu diari recorregut. Mentre mesurava i abocava el blanc líquid que seria la base de l'esmorzar, sempre tenia algun comentari a fer. Aquella càlida salutació matinal i la breu conversa constituïa un afectiu i humà inici de la jornada. Durant un temps, a aquella hora matinal, i també havent dinat sentírem cridar l'oferta de cafè. Qui tenia interès a aprofitar la comoditat de trobar-se el cafè a punt de barrejar-lo amb la llet o de prendre'l havent dinat, i estalviar-se de la complicació que implicava l'elaboració casolana del negre beuratge, només li calia sortir al carrer i demanar-ne la quantitat que volia. També algunes fleques tenien un eficaç i puntual servei de repartiment de pa, especialment si el client era assidu consumidor i necessitava la mateixa quantitat diària.
També feia el seu recorregut oferint la seva mercaderia una dona d'avançada edat, carregada amb un cistell proveït de les més variades herbes medicinals. O les venedores de roba, de brodats o de puntes de coixí. El que arreglava paraigües o l'esmolet que afinava tisores i ganivets.
Els comerços rebien la visita dels cobradors de les oficines bancàries. Aquells diligents funcionaris es passaven una gran part del matí voltant pels carrers de la ciutat. Portaven una cartera amb els documents que havien de repartir i els bitllets de banc necessaris per fer pagaments. I un saquet amb les monedes de plata i de coure. I així anaven presentant als comerciants les lletres a acceptar o a pagar, i realitzaven les operacions que tenien encomanades.
També es portaven a domicili els rebuts de la quota corresponent d'associacions i entitats. L'agutzil municipal visitava alguns ciutadans per comunicar-los que havien estat multats per alguna infracció de les ordenances municipals. També el mateix funcionari s'encarregà un temps de lliurar l'avís de sanció imposat al comerciant que havia infringit la llei de Taxes. Això era en l'època de l'escassesa de productes bàsics, els preus fixats governativament i l'estraperlo. L'agutzil d'aquell temps era un home cordial i molt enraonador. I desconeixia el contingut de les missives que lliurava. I es presentava saludant efusivament, fent algun jocós comentari, rialler com si lliurés una felicitació. I quan ell ja era fora i el botiguer llegia la papereta que havia rebut es trobava amb l'anunci d'una quantiosa multa o la condemna a tancar tres mesos l'establiment.
Algunes senyores rebien periòdicament o diàriament la visita de la respectiva pentinadora. La feina d'aquesta operària o potser millor dir-ne artista, era entretinguda i donava ocasió de mantenir una animada conversa. Conversa que amb el pas del temps i la freqüència de tracte anava prenent caràcter d'intimitat. Si el marit es trobava a casa i tenia un moment de lleure, també s'afegia a la conversa i també anava coneixent les característiques personals de la pentinadora. Aquesta relació, en alguna ocasió, havia tingut transcendentals conseqüències. Es donà el cas d'una senyora, molt coneguda en la Girona del seu temps, que es va morir i passats els moments del corresponent dol, el seu marit ja vidu, es casà amb la que havia estat la pentinadora de la seva muller.
També hi havia homes que demanaven el servei del barber a domicili. Però la presència domiciliària del barber era molt menys intensiva que la de la pentinadora. Solia consistir en el tallat de cabells i afaitat. Operació que normalment era quinzenal. L'afaitat no era diari com ara, i majoritàriament ja el practicava el mateix interessat, normalment, cada setmana tres dies laborals i el diumenge. Altres, ho feien dos dies i el diumenge. I els que estaven més enfeinats un cop a la setmana. La majoria acudien a la barberia a tallar cabells cada quinze dies, tres setmanes o a més tardar un cop al mes. Quan no existien les maquinetes d'afaitar i era precís usar la navalla, hi havia homes que no n'eren capaços o tenien por de tallar-se, i acudien a la barberia setmanalment o si la seva economia ho permetia, més sovint. Per evitar malalties de pell causades per contagi, alguns clients portaven a la barberia la seva navalla per a ús particular. Però també es donava el cas de persones molt enfeinades, com ara comerciants, empresaris o professionals liberals, que eren veritables esclaus de la seva botiga, despatx, laboratori o consultori, lloc de treball que difícilment podien abandonar ni el moment precís d'anar a la barberia. Altres que els molestava l'ambient de l'establiment públic, o eren tan distingits que no es volien barrejar amb gent qualsevol que no fossin de la seva condició. En aquest casos també trobaven un barber disposat a personar-se en el respectiu domicili, portant les eines de treball o utilitzant les que el mateix client ja tenia a la seva disposició. Semblantment al que passava en la relació de la pentinadora i la clienta, també s'establia una relació personal entre el barber i el client.
Tots aquests serveis a domicili creaven una relació humana que difícilment pot substituir l'ordinador. Però no hi ha cap dubte que els ciutadans que s'han familiaritzat amb aquest nou sistema no el canviarien pas pels antics serveis a domicili. El món i la tècnica van avançant i s'ha d'anar seguint el seu ritme. No seria pas bo quedar ancorat en el passat, encara que alguns costums es puguin recordar amb certa nostàlgia.
