Un cop més les enquestes i, especialment, la macro del CIS deixen moralment tocat el Partit Socialista, el sòl del qual segueix desplomant-se demoscòpicament sota els peus del que ha estat el partit amb més temps de govern a Espanya des de la liquidació del franquisme: 21 dels 40 anys de democràcia que portem han estat comandats pels hereus polítics d'un humil tipògraf, Pablo Iglesias Posse.

Potser sabedors de la inexorable tendèn?cia a la baixa de les seves expectatives electorals, els dirigents actuals del partit han optat per un argumentari que nega qualse?vol consideració de la derrota i furta als seus potencials clients un debat seriós sobre la política d'aliances, un fet que resulta inqüestionable i que els socialistes han preferit amagar al barret de copa.

Pedro Sánchez i els seus -Luena, Hernando, Batet ... - han optat per apostar-ho tot a una profecia que pugui autocomplir-se abans de parlar amb claredat de la complexa, per nova, situació política del país. Així que Sánchez, poc donat a l'esforç dialèctic i més solt en el discurs reiteratiu de l'eslògan o frase feta -mantra diuen ara els tertulians-, repeteix sempre in crescendo: sortim a guanyar, guanyaar, guanyaaar! ... Com si el seu esforç vocal fos el necessari estimulant que propiciés una allau massiva de vots socialistes.

Com és ben sabut i els mitjans, tan morbosos, s'encarreguen d'amplificar, la situació del mateix Sánchez al si del partit és molt inestable, ja que cohabita amb una important lideressa alternativa, a qui deu la seva nominació al càrrec després del seu pas per l'oficina d'ocupació, i que, frenada pels consells amortidors de Felipe, Felipe, no ha decidit encara fer el pas cap al carrer Ferraz de Madrid, seu central del partit.

Amb tals llasts a sobre -falta de discurs, dubtosa estratègia i debilitat política familiar-, Pedro Sánchez amb la seva envejable planta de galant poc pot fer per revertir la situació. Encapçala un partit que, com és costum en l'esquerra moderada -o centreesquerra, com vulguin-, no només espanyola sinó occidental, oscil·la en un mesurat per pragmàtic vaivé ideològic, ara cap a les entranyes del sistema neoliberal, ara cap al seu extraradi. Ho veiem en el laborisme britànic, amb figures tan antitètiques com Tony Blair i Jeremy Corbyn, o a França entre Ségolène Royal i Manuel Valls, per no parlar de la bronca carrera per la nominació demòcrata que s'acaba de viure als EUA entre madame Clinton i Bernie Sanders.

Aquesta oscil·lació entre les seves ales de centre i d'esquerra és consubstancial a la socialdemocràcia, poc donada al discurs teòric però entesa a la navegació ideològica i en la modernització gestora. Però ara hi ha poc a governar en el dia a dia, que ve marcat per la nostra vinculació en xarxa a tot el sistema econòmic europeu -i per, tant, mundial-. El que el moment demana són pensadors d'altura, estadistes els diuen, per abordar assumptes tan espinosos com la qüestió catalana -i la basca, que torna a una tendència negativa-, la immigració, la viabilitat de la sanitat pública i del sistema de pensions, o això que han batejat com el canvi del model productiu i que ha d'incloure el gir ètic que el capitalisme necessita per sobreviure.

A aquestes qüestions, el socialisme espanyol només respon amb eslògans i frases fe?tes. La seva massa crítica intel·lectual, que va ser imparable en els 80, ja no funcio?na, l'interregne zapaterista, de fet, va acabar per ser el motor d'implosió que va fer escla?tar l'independentisme català i va donar la primera alenada al naixement a la seva esquerra del nou populisme podemita. Va ser el laboratori de La Moncloa en mans de Rodríguez Zapatero el que va imaginar un món socialista sense dependències amb determinats grups mediàtics totpoderosos, donant curs a Jaume Roures i a la construc?ció d'alternatives com La Sexta. Ara, al fil de l'anunciat sorpasso de Podem al PSOE, la guerra entre periodistes ha pres un caire viru?lentíssim.

Però no tot l'oxigen que respiren els joves irats del podemisme prové d'Iñaki López i García Ferreras. El PSOE ha estat i és la crossa necessària que ha possibilitat l'emergèn?cia de governs municipals en mans d'alternatives a la seva esquerra, fins i tot antisistema. Madrid, Barcelona, València, Saragossa, Palma o Cadis no són poca cosa. O governs autonòmics com el valencià o el balear ... Això vol dir que l'electorat, menys il·lús del que solen imaginar els think tanks dels partits, observa comportaments dispars en el si del socialisme patri, sense que hi hagi una explicació més o menys coherent per part dels seus dirigents. A vegades algú ho intenta, com va ser el cas del president Ximo Puig, però els mitjans nacionals no el valoren o, fins i tot, el tergiversen.

Aquest és el terrible escenari polític al qual treu el cap el PSOE el proper 26-J, el resultat, per molt que encara sigui incert, situarà el partit socialdemòcrata clàssic davant un difícil dilema: escollir entre esglai o mort, entre abstenir-se per deixar governar al centredreta o coalitzar-se amb els que a la seva esquerra pretenen menjar-lo i digerir-lo. Perquè tornar a jugar a pòquer perquè els d'un costat o de l'altre votin el president Sánchez sembla un delirant déjà vu impensable.