Bertín, mon bizarre

18.06.2016 | 11:15

El programa d'entrevistes sempre ha estat un dels productes estrella a la televisió, cosa que mai he acabat d'entendre. No recordo haver vist massa vegades a la caixa tonta una entrevista personal, interessant i divertida que m'hagi fet aguantar més d'un minut sense canviar de canal, a excepció d'aquella d'en Jesús Quintero a El Risitas, o la mítica de Martes y Trece a Madonna. En els darrers temps el format s'ha vist pervertit amb Buenafuentes i Pablosmotos, entre d'altres, excel·lents comunicadors que, malgrat tenir al davant personatges interessantíssims, han ofert mostres realment execrables. Altres, com Évoles i companyia, molts més reeixits en la tècnica, han optat per un to més documentalista tenyit de marcat ideari polític, cosa que al final, la veritat, també esgota. Personalment, el meu tipus d'entrevista preferida és la bizarre (un mot que hauríem d'utilitzar molt més), aquella normalment perpetrada per personatges que no són periodistes en el sentit més estricte de la professió, com és el cas de l'etern galant Bertín Osborne.

Em centro, doncs, en el darrer programa de Bertín, Mi casa es la tuya, inicialment emès a TVE1 i seguidament exiliat a Telecinco. Encara recordo quan el més mediàtic dels Osborne va rebentar inesperadament les llistes d'èxits musicals l'any 1982 amb el seu hit parade melòdic Como un vagabundo ("Buenas noches señooora, buenas noches señooora... ¡Hastaaa la viiistaaa...!"). Se'ls ha de tenir com un toro, i mai més ben dit, per fer-ho el mateix any que un tal Michael Jackson decidia estrenar Thriller, l'himne del Pop, i a sobre sortir triomfant. Doncs bé, el gran Bertín ens ofereix ara aquest programa d'entrevistes personals, un producte atractiu en la forma però del tot esperpèntic en contingut. El primer que mereix ser destacat són els entrevistats, la majoria obsolets, oxidats, passats de tot, individus que -potser- van tenir el seu moment de glòria i que ara es posen tous recordant i confessant reflexions teòricament transcendentals a preguntes que no redactarien ni els becaris de la carta d'ajust. Però no ens enganyem, el programa, si enganxa per alguna cosa és pel morbo, per la xafarderia de veure les cases dels famosos i poder comentar-les, ja sigui la del mateix Bertín com les dels convidats. La fórmula no és inèdita, ja que als inicis de TV3 el mític periodista Julià Peiró ja conduïa La casa dels famosos, on els entrevistats, tan oblidables i esperpèntics com els de El convidat de l'Albert Om o els de Mi casa es la tuya, es subordinen sempre a la xafarderia de la privadesa com a únic leitmotiv suportable.

Per acabar-ho d'adobar, Osborne deia fa poc que no entrevistaria mai a criminals com Nicolás Maduro, tot i que la seva entrevista somiada seria a Hitler. Més enllà que tots miraríem l'entrevista sense excepció si es donés el cas, a aquest home li haurien de donar dues medalles: una per geni i una altra per si la perd.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema