el nom no fa la cosa. Per això dels testicles també se'n poden dir pebrots, cojones, o balls. Quan jo era jovenet, se citaven sovint els collons d'en Vamba. I dilluns passat, a les xarxes Tomás Roncero dedicava un olé tus huevos a Piqué. En tots aquests casos, no ens amoïna gens que entre les cuixes del rei visigot o del marit de la Shakira no hi pengin ni ous ni pebrots, en un sentit estricte. Ni ens sorprèn gaire que un espanyolista altiplanari feliciti un catalanot. Perquè el nom no fa la cosa, dèiem. Malgrat que totes es puguin remenar, les pilotes d'en Garganté, les de ping-pong i les del caldo són diferents. Fins i tot a despit de Shakespeare i allò d'es digui com es digui una rosa, sempre farà olor de rosa.

Ara bé, si el nom no fa la cosa, com és que tan sovint li exigim la coherència amb allò que designa? Jo diria que la Natura ens ha mal acostumat. Des que en diem rosers o pebroteres, ells i elles porten segles sense defraudar-nos. S'assemblen a allò que diem que són. No falten mai a la seva paraula. I fa de bon pensar que seguirien immutables, si demà tota la humanitat morís després de menjar una coca de Sant Joan en mal estat. En resum: tossuts assignem noms a les coses, Noms!, com si fossin garanties o contractes.

I tanmateix hi ha coses que muten, en essència, i són les d'humana pasta. Deu ser que els inestables som nosaltres, o el que fabriquem. Per això ens costa tant d'acceptar que un Volvo tingui pana, que tot i haver-se promès l'indicible els matrimonis implosionin, que se'ns serveixi una Coca-cola esbravada o que darrerament les CUP semblin contradir-se a cada instant a diferència de les flors. Dimecres 15 en Francesc Serés les acusava de trair la seva paraula des d'El País. I com ell, una peixatada d'opinadors i des de tot arreu. Quan es va saber que els Salellas tenen camps i cases, una mica més i alguns els linxen a plaça.

Però els que som de les comarques gironines potser no ens en vam estranyar tant. Les CUP gironesques les coneixem pel seu municipalisme valent i per un anticapitalisme aterrat. Entre els seus militants, qui més qui menys té un entreparent amb maset. I els Salellas, ah: jo recordo en Tià Salellas, quan ens defensava als insubmisos de poble, quan a més d'un ens van caure dos anys i quatre mesos de presó. El veig, anarcosocialista i burgès, és a dir incoherent i real, tant o més que l'Aznar, el qui anys més tard va absoldre els insubmisos.

En aquest sentit no entenc segons quines reaccions. La majoria, junts contra el seu nom, s'ha obsessionat amb què la CUP incompleix un pacte. I jo em demano per què, si per fi assistim a una creació humana que no sotsobra a les primeres onades? Potser passa que Fernández, Ballet i Arrufat els van fer creure que votaven una pebrotera immutable, i a l'últim serà que el relleu els sembla una collonada? A mi el que em destarota és que un independentista de soca com en Francesc Serés crivelli les CUP des d'El País. Però l'entenc, és clar, perquè també constata que el nom gairebé mai no fa la cosa.