Montserrat Tura, exalcaldessa de Mollet del Vallès i exconsellera d'Interior i Justícia de la Generalitat de Catalunya va publicar el setembre de 2014 el llibre Estirant el fil. Quan el PSC va abandonar el catalanisme. Cal aclarir que va ser ella qui va marxar el 28 de setembre de 2015 del PSC i del fantasmal Moviment d'Esquerres (MES), una fusió del corrent crític Moviment Catalunya (que actuava per lliure dins del PSC) i del partit Nova Esquerra Catalana, de l'Ernest Maragall, un polític camaleònic que fa poc ha plegat de la direcció sense deixar, però, l'acta d'eurodiputat.

De facto, MES és un apèndix d'ERC i la Montserrat és una convidada habitual de tertúlies sectàries de ràdio i televisió que pregonen la independència de Catalunya.

En el llibre explica que la seva "preferència és la relació bilateral... La idea de la "u?nió" basada en la "llibertat"... (que) hauria de dotar Catalunya de tot el reconeixement per continuar formant part d'un projecte comú amb Espanya, i amb llibertat d'anar-se'n quan la majoria ho vulgui". I segueix: "Però no puc descartar que la solució sigui la inde?pen?dència".

Amb un format autobiogràfic, la narració pretén ser una exposició de la trajectòria d'una dona que, provinent d'una família humil, va assolir càrrecs polítics rellevants.

Però, de fet, és un relat exculpatori d'una dirigent que es creu amb possessió de la veritat i no està acostumada que li portin la con?trà?ria. L'actitud bel·ligerant amb els seus com?panys de partit es converteix en continus retrets amb intenció de passar comptes. La pèrdua de suport a les seves tesis l'enfurisma i apareix, sota una falsa modèstia, una persona arrogant i ambiciosa

Per tot plegat, les fiblades als dirigents del PSC estan farcides de rancúnia: "Quan un partit polític dedica més energia al càstig que al debat, quan les consignes van per davant de les idees, quan l'obediència té més valor que la persona, a poc a poc o de pressa deixa de ser un partit plural i obert i esdevé l'eco d'un nucli espantat que ja no sap copsar els sentiments i els anhels de la societat que diu que vol representar. I tanmateix el socialisme catalanista és imprescindible".

Aquest suposat "socialisme catalanista", que aspira a fer compatible la qüestió nacio?nal i la qüestió social, és un intent històricament fallit. Un exemple va ser la Unió Socia?lis?ta de Catalunya, fundada l'any 1923, que va acabar formant part del PSUC l'any 1936.

És a dir, la "creació d'un nou espai polític per aquelles persones socialistes i sobiranistes" està condemnat al fracàs. El nacionalisme, amb la retòrica de la lluita de tots per un estat propi, oblida l'antagonisme entre opressors i oprimits.

Per tant, que no vingui amb històries!