Cartes

SÍLVIA, Antonio i Juana ALLO LORENTE. girona.

Fa un mes que va morir el nostre pare/espòs/avi. Ha sigut un temps d'acceptació i dol suficient com per restaurar la sensació de pèrdua i fer-nos a aquesta nova percepció de que ell ja no hi serà entre nosaltres.

Per motius del seu deteriorament físic i cognitiu, ja que patia Alzheimer, vàrem prendre la decisió d'ingressar-lo a la Residència Gerunda de Sanitas, al barri de Montilivi (Girona), i pensem que va ser una de les accions més afortunades que vàrem prendre en aquells moments. No només perquè fos una necessitat personal, que ho era, sinó per l'elecció de la institució que vam escollir.

Jo, el seu fill, sóc infermer fa més de 40 anys i des de fa 12 treballo a una institució per a persones depenents físics -grans i menors de 60 anys i amb malalties mentals-, això fa que pugui expressar el meu criteri amb coneixement de causa. La residència Gerunda, va supe?rar amb molt les expectatives que ens havíem plantejat quan el vam internar. És un lloc net, funcional, organitzat, amb espais oberts i sales suficientment àmplies per a les funcions que hi estan dedicades i sobre tot acollidor. Però no només acollidor des d'un sentit estructural, bàsicament en un sentit humà i d'acompanyament.

A mesura que anava passant el temps, des del moment d'ingrés del pare, quasi semblava un miracle constatar la bona disposició, entrega i capacitat d'acompanyament de tot el personal laboral; des del rang jeràrquic superior fins als -aparentment- de càrrega inferior de responsabilitat.

El desgast emocional que patim els familiars que per necessitat i/o obligació hem d'ingressar aquesta mena de malalts és enorme i gràcies a la immensa humanitat i sensibilitat del treballadors fa que aquesta situació sigui molt més portable, tant en el cas de càrrec de consciència com del patiment en veure l'inexorable deteriorament d'aquesta persona a qui anomenes pare/espòs... aquesta dedicació dels treballadors no és només per als residents, també als familiars que hem de passar l'amargura d'aquesta malaltia.

I ara sí, volem expressar la meva família i jo: esposa, nétes i fills; el nostre profund agraïment a TOTS els treballadors: Gerent, metge, treballadora social, terapeuta, fisioterapeuta, educadora, infermers, auxiliar de clínica (carinyoses i entregades), animadores, recepcionistes, neteja, acompanyants i a totes aquelles persones que per omissió he ?oblidat, per tot el suport, entrega i saber fer professional i humà -amb el nostre pare i espòs- amb qui ens han distingit i recolzat en aquest llarg període de torbació emocional viscut aquest últim any.

A tots i totes: amb el nostre agraïment!!

Maquillar una part de la Devesa

Javi Ramos Moya. girona.

La Devesa de Girona ha estat objecte de reformes amb un pla esbombat a tort i a dret per l'Ajuntament.

Doncs amb una simple passejada pel parc de les Ribes del ter queda clar que només interessa fer una neteja de cara al costat dret del riu Ter.

Les males herbes arriben ja al metre i mig d'altura, cosa que permet que s'hi amaguin serps de dimensions considerables, tolls d'aigua que fa mesos que hi són i ara a l'estiu es converteixen en el punt ideal per a la cria i proliferació del mosquit tigre.

Menció especial per la facilitat amb què es troba sovint gent acampada amb tendes, cosa que em fa pensar que, com es pot acampar per tot, aquest estiu anirem amb la família al parc Migdia o bè als jardins de la Francesa. A Fontajau Joc de trons no, però un remake de Tarzán de la selva ho veig perfectament.

Baralla diàlectica al galliner polític

JOAN JANOHER I SADURNI. VULPELLAC

Debats d'esbarjo, o solament, mercadeig de fum. Quina és la posició real? Ara sembla que la frase del moment dintre d'aquest afer embolicat és fraternitat. Almenys el seu ús destaca amb l'empenta de vo?ler innovar el vocabulari, que creuen més convincent de cara als votants. Però, no ens equivoquéssim pas, és una de les moltes que formen part d'himnes nacionals d'altres països. En canvi, el seu significat és força desconegut, dintre el nostre estatus nacio?nal.

No vull aprofundir en qüestions lingüístiques, i menys sortir del compromís electoral, que haurà de marcar una línea d'interpretació compromesa. Com tampoc, fer una crida a la forma de distribuir els nostres vots. Tenim un panorama força complex, i hem patit aforismes desequilibrants, alhora de decidir. No ens cal repetir eleccions, si no domi?nem la nostra voluntat de saber el que ens convé. I no entrar a la roda de la indecisió, evitem el desencís del poble de Catalunya.

Pertanyem a una societat solidària, cercant sempre l'opció d'autogovernar-nos, i rebem a canvi, el menyspreu, com l'injúria als nostres drets. Per això, seria bo reflexionar, pensant amb el futur, assumint amb igualtat aquesta responsabilitat. Actuem doncs, mirant les opcions dels partits que defensen la ciutadania i el seu poble, és l'única línia convincent per assolir el que perseguim. I deixant-nos de sucursalismes, que només juguen a la dialèctica del galliner polític, sense entrar al raonament democràtic.