l'afer Fernández Díaz no va sobre independentisme, ni sobre unionisme, ni tan sols sobre política en el sentit noble del terme (si encara hi ha res de noble en l'acció política). Estem parlant de delinqüència d'Estat. Aquest és el tema que està en discussió quan parlem de les activitats i maniobres d'aquest antic governador civil i actual ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz.
Malgrat aquesta defensa a la contra que està fent de les seves reunions amb Daniel de Alfonso, consistent en un atac amb tota l'artilleria contra el sentit comú, Fernández Díaz està acabat. I si no ho està ell, és el país que ho està.
El Ministeri de l'Interior és un lloc brut per definició. Tots els ministeris de l'Interior del món conspiren i intriguen quan veuen amenaçats els seus interessos. Però no tots els estats tenen al capdavant un babau d'aquesta grandària que deixa que el gravin al seu despatx. Només per això hauria d'haver dimitit o l'haurien d'haver destituït de forma fulminant. També pel to xaró, grotesc i petit de les converses amb De Alfonso.
Per no recórrer a mencionar les diferents presidències nord-americanes, França ha estata conspirant com a estat, i fins i tot assassinant, des de l'època dels jacobins. El general De Gaulle va ordenar una ?guerra bruta a Algèria sense precedents. El mateix va fer el maig del 68. Però qui ha passat com el gran conspirador de la història de França és Joseph Fouché. Sobretot per la seva longevitat política i capacitat sobrenatural d'adaptació als diferents règims. Sovint s'ha comparat Fernández Díaz amb el comte d'"tranto. Ridícul i injust. Fouché va sobreviure molts anys a les guillotines i als assassins. En canvi, el fill gran de l'antic tinent coronel de cavalleria Eduardo Fernández, sempre s'ha mogut en el mateix hàbitat arnat, de privilegis i molt poc exigent. Si mai se'l compara amb Fouché, s'hauria de dir que és la versió espanyola, aquella del tòpic de la cella junta.
