fa més de vint anys, el pintor Jaume Canet va il·lustrar el primer conte que vaig publicar. Em va fer una il·lusió immensa. Tots dos començàvem en aquest despietat i relliscós món de l'art i la literatura. I encara hi som, la qual cosa vol dir més del que sembla. La seva obra s'ha consolidat, s'ha fet ferma, densa, d'una presència i una personalitat inqüestionables. És una obra obsessiva i honesta, com ho són totes les que paguen la pena. Una obra que durant anys s'ha anat endinsant en conceptes i motius similars des de diverses perspectives i recursos diferents, sempre indagadora i rigorosa, cada cop més acurada, cada cop més lúcida. A veure si ho sé explicar...

Tan bon punt m'acosto a un quadre d'en Jaume Canet, em sento sacsejat. De vegades, moltes, m'hi perdo i no en voldria sortir: hi ha un univers suggeridor que provoca milers d'imatges, emocions i interrogants. D'altres, sense voler-ho del tot, m'hi rebel·lo perquè l'obra em trasbalsa fins a l'angoixa o em desorienta fins a la perplexitat. Sigui com sigui, la seva obra m'interpel·la sempre, em demana un esforç de comprensió, una complicitat i un compromís que van més enllà del mer plaer estètic. Alguns quadres destil·len una ironia subtilíssima que et fa somriure malgrat tot i tothom. D'altres són d'una cruesa desoladora, sense pal·liatius, com una patacada que et deixa capolat. Hi ha mala bava, sí, i crítica també, però mai res no és barroer ni gratuït, sinó que s'integra a l'obra amb elegància, amb intel·ligència i naturalitat. ¿Com s'ho fa?, em pregunto sovint. I aleshores observo aquelles formes inquietants, aquelles textures vives, aquells colors infinitament matisats, aquells éssers icònics i onírics, aquelles portes que amaguen foscor i alhora conviden... i intueixo tota la força lírica de la seva obra.

Un dia en Jaume em va comentar que li agradaria que els seus quadres fossin una aproximació a "la màgia de l'obscur", és a dir, a la nostra part més inconscient i primitiva, allà on la raó sovint no hi sap accedir, allà on batega el més irreductible i essencial, on habita la paradoxa. Ho són. I tant! De la mateixa manera que la poesia de Vinyoli és una aproximació al "domini màgic", a la paraula reveladora i transgressora. Per això, cada vegada que llegeixo el poema Domini màgic em ve al cap l'obra d'aquest pintor begurenc: "Pasturen per la nit roques i cabres,/ el riu encès es precipita al mar,/ l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;/ domini màgic, regne sublunar".