La seqüela més reconfortant de la frenada de Podem és que els mitjans madrilenys deixaran d'informar sobre Veneçuela, que ja ha complert la seva missió de llebre. En lloc de girar obsessivament al voltant d'una campanya anodina, l'habilitat postelectoral del PP consisteix a vendre una victòria de Rajoy en uns marges que no existeixen. Es tracta de nou d'oblidar el resultat de les eleccions, com ja va passar al desembre. A partir d'aquí, es crea el miratge que els populars han obtingut més o menys la majoria absoluta, un desenllaç que obliga els seus rivals a sotmetre's als dictats conservadors. La distorsió colpeix tant fort que obliga a recordar que Rajoy està a 39 escons de l'hegemonia parlamentària. Un abisme, en termes de sobreviure a una legislatura. Per tant, això no és 2011, tot i reconèixer l'excel·lència publicitària del PP.
Donada la contínua apel·lació de Rajoy a la història, ningú ha governat Espanya amb els seus 137 diputats actuals, ni amb una xifra de similar feblesa. Aznar va obtenir 156 diputats i vint de dèficit el 1996, la legislatura més ajustada del bipartidisme. Va haver de parlar en català i concedir mitja independència a Jordi Pujol per arribar a La Moncloa. Per aquest motiu el titular més ajustat per al 26-J és: «El PP no podrà governar en solitari». No obstant això, aquest enunciat es considera políticament incorrecte. Pel que fa a la hipòtesi que el president del Govern en funcions lideri un executiu amb membres d'altres partits, no la creu factible ni Ana Oramas, diputada de la Coalició Canària, que ja ha garantit el seu suport als populars.
Dins de les seves limitades virtuts empàtiques, Rajoy apel·la amb insistència al poder imbatible que li infonen els seus gairebé vuit milions de vots. Impressionant, però, llevat que s'assigni una qualitat especial als sufragis emesos a favor del PP, són inferiors a la suma de suports rebuts per PSOE i Podem. O pels socialistes al costat de Ciutadans. També està per sota del total de Podem més Ciutadans. Donant la volta al seu argument sobre el pes definitiu dels grans nombres, i vist que els populars també hauran de pactar el seu manteniment en el poder, està insinuant que una coalició d'Albert Rivera i Pablo Iglesias l'avantatja en el dret a governar Espanya? Sorprèn que es parli d'impossibilitat de barreges alienes, mentre s'intenta persuadir Ciutadans que regali al PP els vots dels que se'n van anar a Ciutadans perquè no suportaven el PP.
Els populars intenten transmetre la impressió que els seus números coincideixen amb els del 2011. D'aquí l'èmfasi en una victòria sense més detalls. En realitat, Rajoy ha perdut mig centenar de diputats des que va obtenir la majoria absoluta, una caiguda majúscula. Per molt menys, la dreta exigia amb insistència la dimissió d'Artur Mas. El resultat obtingut en les catalanes del 27-S pel llavors president equival a 161 escons del Parlament estatal. Cal recordar que Rajoy en té 24 menys, i es creu legitimat per seguir governant sense traves. En realitat, està molt més lluny de la majoria absoluta que el dirigent català obligat a dimitir per aconseguir el suport d'una força exterior a les seves sigles.
El pas a un costat d'Artur Mas amenaça ara Rajoy, si no venç les reticències a la seva persona. El PP té la investidura a l'abast de la mà amb un candidat renovat. En canvi, l'actual president rebaixa notablement les probabilitats de triomf, que segueixen estant per sobre del cinquanta per cent. D'aquí que l'eufòria dominical s'ha d'ajustar a la jornada de dilluns, quan el nerviós candidat popular ja va haver d'esgrimir la «irresponsabilitat» que no li renovessin el contracte d'arrendament de la Moncloa. És una altra prova que aquesta possibilitat existeix, i d'aquí l'interès per remetre a un fals 2011. D'altra banda, és l'aspirant qui ha de convèncer els seus socis, i no viceversa. Els populars exigeixen a Ciutadans o PSOE que se sotmetin al harakiri sense contrapartides.
En el seu 2011 virtual, el candidat popular es refereix a una coalició però sense compartir ni un àtom de poder, amb la qual cosa nega les bases del Govern pactat. De nou, sorprèn la curiosa insistència per referir-se a la Grosse Koalition, des de la ignorància dels sacrificis que aquesta fórmula va imposar a Merkel. La cancellera es va quedar el 2013 a cinc escons de la majoria absoluta, 311 sobre 316, res a veure amb el resultat precari de Rajoy. Avantatjava a més en més d'un centenar de seients als socialdemòcrates. Malgrat trobar-se en situació més confortable que el PP, va haver de cedir fins i tot la vicepresidència per aconseguir un suport del SPD que ha lesionat els socialdemòcrates. Tot un presagi.
