Amb aquest eslògan ben clar i diàfan es va endegar els anys 70 una sòlida i popular campanya en defensa del riu Ter. En aquella època sovintejaven els desastres ecològics, els centenars de peixos morts ja començaven a ser notícia en alguns diaris, la contaminació de les aigües generava manifestacions i la polèmica era generalitzada. La campanya va servir per sensibilitzar consciències fins llavors un xic adormides i va ser útil per obrir els ulls davant un problema ecològic que era, en el fons, un dilema de tots.
A banda de la contaminació industrial, el cert és que molts dels mals que patia i pateix el Ter són conseqüència dels incompliments pel que fa al seu cabal ecològic aigües avall del Pasteral. L´any 1959, en virtut del decret de l´11 de maig, es va establir la derivació forçosa d´aigua del Ter cap a la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana, cobrint així les necessitats de la gran urbs que, ves per on, el que era president de la corporació barcelonina des de feia tot just un parell d´anys era el franquista José Mª de Porcioles, fill del poble d´Amer.
A partir d´aquella data s´han executat escrupolosament l´enviament dels 8 m3/segon de transvasament cap a la Ciutat Comtal, però el mínim d´aigua que hauria de circular pel riu Ter per garantir els 150 hm3/any per a regadius ben poques vegades s´ha acomplert i, quan ho ha fet, ha estat gràcies a les pluges generoses i no pas per la voluntat d´establir uns barems més solidaris per a les comarques gironines.
Aquests darrers dies hem vist manifestacions multitudinàries en contra dels projectes hidrològics que afectaran el delta de l´Ebre. La gent s´ha mobilitzat i segurament deuen tenir raó de fer-ho ja que els plans podrien suposar una disminució del cabal i, per tant, una irreversible alteració de l´ecosistema. Entenc la seva posició, però justament això m´ha fet pensar que no és just que el Ter segueixi essent el riu més solidari de Catalunya, ja que gairebé tot solet abasteix d´aigua potable la conurbació de Barcelona.
Narcís-Jordi Aragó ens recordava en el llibre Girona ara i sempre que l´eminent jurista Joaquim de Camps i Arboix, comentant aquell decret del 1959, defensava que les aigües d´una conca fluvial s´han de destinar a cobrir les necessitats presents i futures del seu territori ja que «en el dret natural, per damunt del dret positiu, priva el principi de correlació entre avantatges i perjudicis ja que si un territori suporta els danys ingents de les avingudes, a vegades amb pèrdua de vides humanes, és raonable i equitatiu que tingui l´exclusiva dels beneficis derivats dels corrents de la conca».
Aquestes raonables consideracions, però, mai es varen tenir en compte i menys quan al capdavant del Departament de Medi Ambient de la Generalitat hi havia el conseller Francesc Baltasar, obsessionat només a cobrir les necessitats de les terres barcelonines mitjançant el projecte faraònic d´una mega dessaladora al Prat que va deixar les arques buides i un multitudinari deute que ningú sap com es podrà pagar.
Ara els responsables de la Conselleria de Territori i Sostenibilitat sembla que han començat a entendre que els regants del Ter també mereixen atenció i han arribat a un principi d´acord per desenvolupar un conveni a través del qual es regularia de manera més favorable pels interessos gironins els cabals del riu, en funció de les seves necessitats reals. L´acord també diu que podran posar en funcionament dessaladores, però aquest punt no crec que se´l creguin ni ells mateixos, atesos els antecedents en aquesta mena d´instal·lacions.
Des de l´any 1959 el Ter ha estat sens dubte un riu solidari però malauradament no ha trobat gaires companys de viatge. Ara reclama amb justícia compartir aquesta solidaritat amb altres conques del país. Com deia Camps i Arboix, és un dret natural.
