Viatjar en avió és tota una experiència. I gràcies a Vueling, els límits del que és experienciable s'eixamplen fins a uns marges inesperats. Ho vaig poder comprovar a l'aeroport Václav Havel. Quina nit de març!... Vint minuts abans de tocar el dos, Vueling va retardar la sortida del nostre vol. I ningú no ens va donar cap explicació. Ni va sortir a donar la cara.

Durant tres hores llargues, vaig posar-me en la pell de Viktor Navorski, aquell apàtrida tan simpàtic de The Terminal. Per matar l'estona, vaig rodolar per laberints intercanviables de corredors buits, sota llums afeblides i entre les persianes abaixades de franquícies de tota mena. De tant en tant, em passava pel costat algun treballador que polia el terra, conduint un d'aquells autos de xoc tunejats. Vaig ser K encastellat a l'aeroport. Un poema. La meva vivència, ja ho sé, és una collonada al costat de bona part dels casos, a cavall de la tragèdia, la desesperació i l'esperpent, que ara estan patint tantes persones. El pitjor de tot? Que la situació encara pot empitjorar. I que els causants de tot aquest desori se'n surtin sense ser sancionats.

Vueling s'acaba de convertir en el germanet volador de Renfe. Sabem a quina hora hem de ser al taulell de sortida, però no tenim ni la més punyetera idea de quan arribarem al nostre destí. Ens han bescanviat els bitllets de transport per bitllets de loteria. Se'ns rifen. Aquest estiu, si pot ser, val més que evitem els viatges en ferrocarril o pels núvols. Com que som mediterranis, almenys ens queda l'opció de bellugar-nos per via marítima. Per les onades. Sense problemes. Sempre que no tinguem el mal acudit de demanar un cafetot en català (o en mallorquí).