Educar és moldejar un fang i és picar pedra seca, materials sensibles al teball de la pedagogia, amb eines ben humanes. Tanmateix l'educació és un tema etern. Per això tota la dedicació que hi posa una societat mereix un bon espai de notícia, de reconeixement, amb accents com més memorables millor. I aquest propòsit de l'educació és possible gràcies al treball d'unes persones que en fan la seva dedicació vocacional.
A la crònica de l'educació la ciutat de Girona hi té episodis molt sòlids. Un d'ells és l'obra d'un protagonista destacat i reconegut: el mestre Josep Dalmau i Carles (Sant Cebrià dels Alls, Cruïlles, 1857-Girona, 1928). De la seva biografia convé extractar-ne unes dades: va ser mestre, publicista i editor. S'han de recordar un seu mètode de lectura, una aritmètica, una Enciclopèdia, la creació de l'empresa editorial Dalmau Carles Pla S.A. i una propagació pedagògica i editorial cap a Espanya i Sudamèrica. Josep Dalmau i Carles va ser director del Grup Escolar Bruguera, a la Gran Via Jaume I, una construcció emblemàtica de l'arquitecte Martí Sureda i que va ser edificat sobre terrenys que abans havia ocupat un baluard de les muralles de Girona; tot un símbol de bon tenir en compte a l'hora d'apreciar l'avenç de la civilització. La categoria professional de l'educador consta reconeguda en una placa de marbre a la façana de l'escola: «Gerona al eminente maestro Don José Dalmau Carles por su labor desde 1886 a 1927». La placa porta data del dia 15 de maig de 1927.
A la dècada dels anys quaranta es va iniciar a Girona la urbanització i construcció del barri de Sant Narcís, un conjunt de 527 habitatges que varen ocupar una superfície molt notable, un entramat de carrers i places als quals se'ls havia de donar nom. Un d'aquells carrers va rebre el nom de Josep Dalmau Carles. Ara mateix, molts gironins poden preguntar-se raonadament de quin carrer estem parlant. Situem-nos: el carrer en qüestió és a la zona propera a les instal·lacions que l'entitat GEiEG té al barri de Sant Narcís. Va des del carrer Marededéu del Mont fins a l'Avinguda de Sant Narcís. Però a més de saber-ne la situació cal fer-hi una visita: el Josep Dalmau Carles, no és un carrer de cases sinó «de darreres»; en un centenar de metres hi ha divuit entrades a aparcaments de vehicles, dels seus veïns, i alguna entrada secundària als corresponents habitatges. Al carrer no hi ha voreres, ni hi fan cap falta perquè la circulació de vehicles és limitada a l'àmbit familiar. Com a via urbana és impresentable, totalment indigna de portar el nom de l'il·lustre mestre gironí. Algú faria bé de retirar la placa indicativa d'un carrer que no arriba a la categoria de tal, on per no tenir res ni té bústies ni han de passar-hi mai els carters.
Ara també es podria investigar i publicar amb trompeta estrident el nom de l'alcalde i regidors acompanyants que, des de l'Ajuntament de Girona, varen tenir el desencert d'aquella denominació de carrers. Però aquests tipus de revisions que es fan no condueixen a res. La placa ha d'anar a terra, i no parlem més dels seus autors. Per concedir el nom de Josep Dalmau i Carles a aquella mena de carrerot, hauria sigut millor no fer res. Certament, a Girona els nyaps no sempre són fets des de set-cents quilòmetres de distància.
Ara que hi ha una tendència -molt inútil- a mirar-se amb lupa els noms i ?cognoms que han rebut amb el temps alguna distinció o reconeixement (per si cal fer algun rebaix, depuració o retirada) també s'hauria de revisar si algun nom es mereix anar més amunt, en la memòria popular. Josep Dalmau i Carles encapçalaria la llista.
