MÚSICA

09.07.2016 | 00:00

crec que el que em faria més mal a la vida es que em traguessin la música. No sé el que faria. No sabria posar-me trist, ni feliç i ni tan sols sabria caminar. Sempre camino amb música.
Per sort a l'estiu visc a un poble on la música mai falla. Arriba la calor i amb ella els primers concerts al Boia, els primers turistes amb guitarres, «agendes musicals» de luxe -aquest any em quedo amb la del bar La Frontera. Música per tot arreu. Música que forma part de la meva vida, del meu dia a dia.
La llàstima -i ho dic amb complex i indignació- és que de músic no en tinc res. Bé, res no, sé tocar tres cançons amb el piano, dues amb la flauta i, si vaig begut, potser m'animo i canto alguna cosa. Però mentiria si digués que la música no ha marcat la meva curta -encara- vida. Recordo que quan era més petit anava a escoltar un grup d'amics, músics, que s'asseien al banc del torradet -a prop de la platja de Portdoguer- a tocar els seus instruments. Ho feia amb molta atenció per intentar aprendre alguna cosa. De tant en tant em deixaven tocar el tambor i, segons m'han dit, no ho feia gens malament. El que recordo molt bé és que l'ambient era genial; música, la remor del mar i una olor estranya -llavors no sabia el que era, amb el pas dels anys he descobert que eren porros. Ja sabeu que els músics... El més trist de tot això és que aquest ambient s'ha perdut. En el Cadaqués del segle XXI les guitarres i la música molesten. I així ens va. De tant en tant, en el mateix banc, quinze anys més tard, em trobo l'Ivan i en David fent el mateix que feien aquella colla de gent que em deixava tocar el tambor. Però molt de tant en tant. No sigui que els caigui una multa -picada d'ullet.
Però aquestes no eren les meves nits de «superstar», les nits de veritat eren les de cap d'any al Celeste tocant la bateria fins les quatre de la matinada. Després de sopar, el meu pare i la meva germana marxaven a dormir i ens quedàvem la meva mare, el meu germà i jo fins que arribava el meu moment. Amb vuit anys, tocant la bateria rodejat de borratxos. Aquesta és la manera de començar bé l'any.
Deixant de banda el meu passat «musical», vull tornar a recalcar la sort de viure en un poble on encara -tot i que, com he dit abans, cada dia menys- la música és part de la seva cultura. Començant pels músics de carrer de molta qualitat -alguns separen carrer i qualitat quan no hauria de ser així-, passant pel festival de música que se celebra cada estiu a Cadaqués amb grups d'un gran nivell, i acabant pels diferents concerts que es fan als bars i al passeig. Per cert, parlant del passeig, m'agradaria destacar el concert de Carlos C Costa Band a mitjans d'agost. A en Carlos, a part de veure'l fent sushi, l'he vist -només- un cop en directe en un format petit i vaig disfrutar de valent. Aquest serà el primer cop que el vegi amb tota la banda. Una banda plena de talent. Potser un dia escriuré sobre ells. Val la pena.
Música. No sabria viure sense ella. Si algun dia em perdo, em trobareu escoltant l'Stevie, en John MayerJack Johnson-per posar alguns exemples- en una roca del cap de Creus. Bé, si és a l'estiu, ballant a la barra del Tropical o el Shadows. Sempre amb la música de fons fent de banda sonora de la meva vida.
PD: Al Shadows i al Tropical amb una mica de sort amb alguna noia. No la del somni de la qual us vaig parlar fa uns dies. Amb alguna de veritat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema