Arrossegant les cames marcades per les varius surt de l'habitació amb sensació de mareig i ganes de vomitar. S'ha trobat amb el vàter obturat pels excrements embolicats amb rotlles de paper, el lavabo embossat pels cabells i la dutxa obstruïda per sorra de platja. El pal de fregar no donava abast per eixugar l'aigua escampada. Per canviar els llençols dels quatre llits, encabits en un espai per a dos, ha mogut els somiers i ha grimpat pels matalassos amb cura per por de perdre l'equilibri. Ha recollit ampolles i llaunes de cervesa escampades arreu. Ha tardat vint-i-quatre minuts.

Mariana, repenjada a la paret del passadís per evitar el desmai, sospira en silenci i una tremolor la sacseja. L'angoixa no perdona. El dolor d'esquena, dels genolls i de les mans és insuportable.

Amb els seus quaranta-vuit anys cavil·la que aviat se'n compliran divuit des que va arribar a Lloret procedent d'Azogues, la capital de la província de Cañar, al sud de l'Equador.

Era la segona de sis fills d'una família de pagesos. Vivien en un casot i cultivaven hortalisses en terres comunals que no els permetien subsistir. Tres germans seus emigraren als Estats Units. Ella va triar Espanya per anar a parar a Totana (Múrcia), a la recollida de la taronja. Farta de suportar unes condicions gairebé d'esclavitud i, aconsellada per una amiga, es va desplaçar a Lloret.

D'això, en feia una eternitat. No vol que l'anomenin ni cambrera de pis ni kelly, acrònim en castellà de «las que limpian». Ella és una netejadora de la merda que deixen els hostes.

La seva jornada laboral comença a les set del matí. Les dues primeres hores es dedica a les zones comunes: el bar, la recepció i el restaurant. A les nou comença a endreçar les vint-i-quatre habitacions assignades i acaba a les tres de la tarda. A final de mes, cobra 960 euros. Està contractada per quatre mesos com a fixa discontínua després de més de vuit anys d'encadenar contractes temporals de setmanes o dies.

Últimament, però, està preocupada. Hi ha hotelers que encarreguen la feina a empreses externes que fan el seu agost. Les noves companyes cobren entorn dels 720 € al mes, no se'ls abona la nocturnitat, no gaudeixen de dies de descans setmanal i, sovint, treballen dotze hores diàries. És a dir, es troben en una precarietat laboral absoluta.

Ella sap que, malgrat el seu arrelament al poble, és una dona, és una emigrant i és una netejadora. Tres factors de risc en un futur incert.

Amb tot, aquesta mare soltera amb un fill de disset anys, no vol tornar a l'Equador. A més, forma part d'un col·lectiu que lluita per aconseguir la jubilació anticipada i que es reconeguin com a malalties professionals la lumbàlgia i l'hèrnia discal, entre altres. Serà un somni d'una nit d'estiu?