«Nice-Matin»

La ruta de la «moyanne corniche», el cafè al Negresco o la terrible realitat de la «promenade dels Anglais»

18.07.2016 | 09:54

El cap de setmana va començar vertiginosament. Dijous al vespre, la Cambra de Comerç ens havia convidat a l´exalcalde i conseller Joaquim Nadal i a mi a un sopar debat a l´Hotel Ultònia, sota les coordenades de la política i el periodisme a l´eix Girona-Madrid-Barcelona del que ahir en va donar testimoni al diari en Pep Taberner en una magnífica crònica. Els diré que al dia següent, divendres, jo estava citat a l´una del migdia a l´aeroport de Barcelona, convidat per la Fundació d´en Samuel Eto´o, amb qui mantinc una cordial relació per assistir a un acte i partit de la seva fundació amb notables jugadors en actiu i retirats, Messi, Iniesta, Puyol, Deco, Abidal, que es jugaria ahir dissabte a Turquia!!!

Anem per parts. Mentre Quim Nadal i jo anàvem enraonant (temps hi haurà per referir-se a tan agradable trobada), el telèfon mòbil que duia a la jaqueta no deixava de vibrar. En acabar, vaig comprovar que els missatges i alertes eren degudes a un fet que posa en dubte fins a on desgraciadament és capaç d´arribar la condició humana: molt lluny, sens dubte. Vaig arribar a casa, vaig posar en Basté que feia un programa especial (gairebé va empalmar amb el seu programa matinal ) i per la televisió francesa contemplava un paisatge familiar, però que aquella nit vespre era el més semblant al que puc imaginar que és l´infern.

La promenade dels Anglais de Niça. I, de cop, les llums del legendari Hotel Negresco, emblema de la belle èpoque deixant a la vista un panorama desolador. A la tardor de l´any 1983 vaig participar en un programa de l´Assemblea Parlamentària del Consell d´Europa dirigit a joves informadors polítics. Una de les activitats consistia en una curta estada en un mitjà d´un altre país. A mi em va tocar, per qüestions lingüístiques, el diari regional de la costa blava: Nice-Matin. Incloïa l´ús d´una habitació a un bon hotel al passeig dels anglesos, el Westminster. Com que integrar un tipus a una redacció per uns dies és difícil, no recordo que fes gaire més que acompanyar diferents redactors a alguns esdeveniments. A pocs centenars de metres del meu hotel, al mig del passeig, hi ha el Negresco. La meva economia em permetia un cafè a un dels seus majestuosos salons i sobretot, i això és de franc, vaig descobrir el seu sensacional passeig de mar que feia gairebé cada dia, matí i tarda, des de tocar a l´aeroport gairebé fins a la ciutat vella, uns set quilòmetres d´una bellesa superior.

Els darrers dies de la meva estada al Nice-Matin un cap de redacció que crec que es deia monsieur Chabannaud va donar instruccions que em deixessin una furgoneta de repartiment del diari quan estava fora de servei. En vaig fer un ús gairebé abusiu per tota la comarca. Com a cinèfil, un dels recorreguts iniciàtics fou agafar la moyanne corniche i part de la grand corniche per anar cap a Mònaco. Són unes carreteres farcides de revolts paral·leles al mar molt famosos des que Grace Kelly i Cary Grant les fessin a tota velocitat a Atrapa el ladrón, d´Alfred Hitchcock. Villefranche-sur-Mer, Cap Ferrat, Beaulieu, Èze, Cap d´Ail, Mònaco, La Turbie, Roquebrune, Cap Martin i Menton. Anant amb aquella furgoneta del diari no em vaig atrevir a passar la frontera de Ventimiglia i arribar a San Remo, seu del festival de cançó que portà el seu nom. Un any abans de la meva estada, Grace Kelly va perdre la vida precisament a aquella carretera, testimoni dels seus primers dies de romanços amb el príncep Rainer.

El darrer dia de la meva estada, a punt d´agafar el vol de tornada a Barcelona em vaig gastar (ben gastats) els fons de reserva en un dinar tot sol al cèlebre Moulin de Mougins (a Mougins hi va viure i morir Picasso), molt a prop de l´aeroport. Un tres estrelles Michelin que defineix la grandeur de l´alta cuina francesa, creació del chef Roger Vergé, un dels mes grans junt a Paul Bocuse. El record del timbal de macarrons amb múrgoles i foie fou definitiu.

Quan a principis dels noranta vaig començar a treballar a la televisió, Niça es va convertir en la meva residència habitual quatre vegades a l´any, quan s´havia d´anar als festivals i mercats de televisió i cinema de les veïnes Cannes i Mònaco. Semblava rutinari però, en realitat, era emocionant com el primer cop: l´hotel Westminster, la passejada a la promenade dels Anglais, el cafè al Negresco tot llegint el Nice-Matin, la ruta de la moyanne corniche i la visita al Moulin de Mougins.

Tants bons records al mig de la barbàrie en una vila que, com poden comprovar, he estimat i estimo. Aquest octubre hi he de tornar, no sé com em podré passejar per la promenade pensant en tota aquella bona gent. Potser ho trobaré irreverent o un sacrilegi. Tampoc vull fer el joc als qui volen acabar fins i tot amb els bons records. El que són les coses.

A la una de la matinada del divendres vaig dir que no aniria a Turquia unes hores després. Els fets de Niça duien canvis en el pla de vol i no hi arribava. El que sí m´esperava és que un periodista de raça com en Jordi Basté, quan divendres a la nit sabíem del cop d´estat a Turquia i gairebé se n´anava a dormir després d´una nit sense fer-ho, es posés de nou davant del micròfon. Chapeau amic!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema