El 2007 s'aprovava la Llei de la Memòria Històrica. El fet que una llei que ampliava el marc de llibertats perquè, entre d'altres coses, uns ciutadans recuperessin les restes i identitat dels familiars arrabassats en la Guerra Civil, fos rebuda amb hostilitat per algun partit i personalitats denotava que aquella guerra no és tan llunyana. Aquest dilluns s'han acomplert 80 anys de l'inici del conflicte que, nascut com un cop d'Estat, va canviar la història. La violència social a Castelló d'Empúries, el Comitè antifeixista d'Orriols, les malifetes del Coix de Màlaga a Puigcerdà, la repressió religiosa a la Catalunya republicana o la lluita de faccions, van ser seguides per una repressió institucional i sistemàtica brutal d'un règim, el franquista, que del feixisme va evolucionar a formes més presentables per al gust dels Estats Units.

El cop a la República escorada envers l'esquerra, que neix en una Europa remoguda pel totalitarisme i el comunisme, va provenir d'una part de la burgesia, que va donar suport econòmic i humà al que van denominar «el Alzamiento», el gruix de l'Església i un camp d'arrel conservadora i carlina. El Terç de Requetès Nostra Senyora de Montserrat, format per voluntaris catalans, ens parla d'una terra, com el país, dividit. Amb històries de rancúnies, oportunismes i odis desfermats. El cartell de «Hablad la lengua del Imperio», que figurava a la seu de Falange a la Girona de postguerra, ens diu, a banda de la conversió pomposa del castellà com a llengua imperial, que els joves falangistes parlaven, a risc de ser poc imperials, en català.

A casa nostra s'ha volgut associar el país a unes ideologies concretes, però és una lectura esbiaixada. No s'entén que un règim que va morir de mor natural, a la vegada que el seu cabdill, es perllongués tant, si no és amb l'acceptació d'una part important de la societat. L'entrada de tecnòcrates al Govern, els Plans de Desenvolupament i les divises del turisme van relegar l'Espanya de Falange, el Partit Únic. Les generacions joves s'apropen al conflicte sense prejudicis i des d'una lectura que, com a França, pateix amnèsia interessada. En la Transició es va fer l'esforç col·lectiu de mirar endavant, aconseguint, entre altres millores, 38 anys de democràcia, amb les mancances que vulguin. Aquest és, malgrat que alguns ho neguin, un èxit que va fer realitat el discurs del president republicà Azaña del 1938, que reclamava «paz, piedad y perdón». Per contra, les més de 100.000 víctimes que resten per identificar a les cunetes i camins, palesen que les velles cicatrius de la guerra no s'han tancat.