Abans-d'ahir vaig anar a sopar a casa d'una amiga d'aquelles amb les quals tens tanta confiança que et deixen sola al menjador mentre es dutxen i fan una rentadora i no sé què més. Sóc una xafardera de biblioteques alienes professional i vaig aprofitar l'estona. Em va cridar l'atenció un llibre de Baricco que no havia llegit, Mr Gwyn. El vaig fullejar, em va interessar i el vaig començar -la meva amiga té una butaca magnífica- com qui no vol la cosa. Quan va estar dutxada i a punt per sopar jo acabava la pàgina 49. Són aquells miracles que passen de tant en tant: aquell llibre era allà per a mi, esperant-me; cada paraula i cada frase m'agraden tant que sembla que les pugui tocar amb les puntes dels dits. Avui he llegit un escrit de la Natalia Ginzburg que es diu El meu ofici, publicat a Catorze. L'autora hi parla de l'ofici d'escriure i els qui esteu relacionats amb aquesta activitat no l'hauríeu de deixar passar. I m'ha sorprès que expliqui precisament aquesta sensació de paraules i frases plaents per si soles, justament la sensació en què jo pensava quan vaig començar Mr Gwyn. És com quan escoltes una música que t'agrada molt i tanques els ulls i sents un plaer gairebé físic -als que ens agrada molt la música a vegades ens acusen que no ens agrada perquè precisament perquè la sentim molt també ens pot molestar molt i diem abaixa la música, tanca la música, pots canviar de música? Però continuo: la Natalia Ginzburg, que va morir el 1991, italiana, hi explica que quan era petita i començava a escriure poemes, que primer eren maldestres però divertits i al cap d'uns anys es van tornar perfectes i avorrits, tenia unes quantes frases que li agradaven i que repetia i que li feien sentir un calfred d'alegria. Me n'agrada molt una que és molt naïf i que diu «El meu vestit és marró». I me la puc imaginar, petita, repetint mentalment «el meu vestit és marró», feliç. Mr Gwyn té frases i paraules que em fan feliç. I això no té preu. En té una que emmarcaria al menjador, que diu -és en castellà, i no és ben bé una frase-: «llevar de regreso a casa». Llevar de regreso a casa m'agrada molt i em té commocionada al davant de la pàgina. I ho entenc i ho sento i sembla que ho hagi escrit per mi.
Tots tenim coses que ens tornen a casa i que de tant en tant perdem i de tant en tant redescobrim. Diuen que les persones molt evolucionades tenen la capacitat de ser sempre a casa. Jo de moment només ho sé fer a estones. Per exem?ple: banyar-me al mar, a hores intempestives o en mesos no ben bé estivals, la idea és que la platja no estigui saturada de gent, em torna a casa. Nedo una mica i faig el mort -d'això en sé molt-. Fer el mort en una platja de la Costa Brava amb els ulls entretancats i per tant entre?veient unes gotes d'aigua que brillen amb el sol i un pi i roques foradades pel vent una mica borrosos -ara una onada imprevista em mulla la cara i ho veig encara més borrós- per mi és tornar a casa. Per exemple.
Tot aquest article només és per dir que no hauríem de perdre les coses que ens tornen a casa.
