com explicàvem recentment al Diari de Girona, la Llei 41/2015 de 5 d'octubre va modificar la Llei d'Enjudiciament Criminal (LECRIM) per establir una limitació en el temps d'instrucció de les causes penals. Concretament, l'article 324 LECRIM assenyala que les diligències d'instrucció es practicaran dintre d'un període màxim de sis mesos.

Aquesta regla general té com a excepció la possibilitat de declarar la pròrroga de la instrucció si es considera la investigació com a complexa, essent llavors el termini de la instrucció de 18 mesos. Fins i tot, encara més excepcionalment, podran acordar-se noves pròrrogues per finalitzar la instrucció, a petició del Ministeri Fiscal o de les altres parts personades.

Però, què passa si transcorre el termini fixat per la llei sense que s'hagi acabat la instrucció i sense que s'hagi dictat la resolució de continuació del procediment o el seu sobreseïment?

Aquests dies hem sentit veus de tots els colors. Hi ha els que diuen que llavors el procediment caduca i s'ha de sobreseure; els que diuen que no obstant haver excedit aquest termini es poden acordar noves pròrrogues; els que diuen que no passa absolutament res i que el procediment ha de continuar normalment com fins ara sens perjudici que en el judici es pugui tenir en compte com a possibles dilacions indegudes; i els que sostenen que simplement s'acaba el termini per practicar diligències d'investigació.

Realment ha estat un tema força polèmic, cosa que un cop més denota la més que criticable tècnica legislativa a la qual ens tenen acostumats els nostres legisladors, i més tenint en compte la importància de la matèria amb la qual estem tractant.

Quant a una possible impunitat derivada de l'arxivament de molts procediments, el Ministeri Fiscal ha recordat encertadament que la pròpia llei (el mateix article 324 de la LECRIM) aclareix que en cap cas el fet d'excedir els terminis màxims fixats per la llei per fer la instrucció pot suposar la seva caducitat sense més, a excepció que realment es donin els requisits per poder acordar el sobreseïment ja sigui lliure o provisional.

No puc estar d'acord amb alguns autors que han assenyalat que en tot cas no passa res i que es pot continuar la instrucció com si res, podent-se aplicar com a molt un atenuant de dilacions indegudes en el moment del judici. Crec que aquest no era l'esperit de la llei, que per molt criticable que fos el seu contingut, el que pretenia precisament era no eternitzar algunes instruccions.

Què passa llavors? Doncs simplement que ja no es poden practicar diligències d'investigació, a excepció de les que ja estiguessin acordades i pendents de rebre's o unir-se al procediment. Això significa que el jutge haurà de determinar si amb les diligències practicades es mantenen els indicis racionals de criminalitat que van donar lloc a la incoació del procediment i per tant el procediment ha de continuar fins a la fase d'enjudiciament; però sobretot significa que les parts acusadores (Ministeri Fiscal i acusacions particular i popular) hauran de valorar si poden tirar endavant amb els seus escrits d'acusació amb el material que consti en el procediment i sense poder disposar de tot el material probatori que hagués estat possible o desitjable.

Això pot comportar més d'un mal de cap per molta gent, ja que tirar endavant acusacions sense poder haver practicat totes les diligències necessàries, sense el rigor que hauria de presidir tota acusació, com comportar un augment de les conegudes com a «penes de banqueta».