Les dades de l'economia continuen essent positives malgrat que la percepció de la gent no sigui tan clara. Això es deu al fet que fàcilment ens comparem amb com vivíem abans de l'any 2009, situació que no es tornarà a repetir: llavors vivíem a deute i ara estem pagant allò que vam viure en excés.

L'economia mundial ha punxat de forma important i, si bé les exportacions universals creixien el 2011 a ritme del 6%, avui ho fan a l'1%. Europa creix l'1,6%, mentre que Espanya ho fa al 2,7%. El món global no sap trobar l'estabilitat necessària per poder obrir un període de creixement sostingut. A la crisi de Xina ara hi hem afegit el Brexit i més endavant hi afegirem els problemes dels països emergents quan els EUA apugin els tipus d'interès (si és que un dia ho arriben a fer). Malgrat això, Catalunya creixerà enguany el 2,9% tot i que sembla que ha començat el descens de l'activitat. La fortalesa econòmica catalana es basa en una forta demanda interna i en el turisme, en augment per les turbulències en altres llocs del Mediterrani. Les exportacions encara són positives, però menys dinàmiques.

Per què creix la demanda interna? Perquè hi ha més gent treballant, pels baixos tipus d'interès i per la molt baixa inflació. El turisme és la clau de la recuperació econòmica, ajudant l'exportació a refer el gran deute exterior que té el país. L'atur registrat comença a veure que arribarà aviat a cotes acceptables a les comarques de Girona. Així, l'Alt Empordà té un atur registrat el mes de juny del 15,6%; el Baix Empordà, del 14,8% ; la Cerdanya, del 8,0%; el Gironès, del 13,3%; la Garrotxa, del 9,7%; el Pla de l'Estany, del 9,5%; el Ripollès, del 10,3%; i la Selva, del 15,4%. Està clar que les comarques de l'interior, que no van tenir massa crisi immobiliària, se'n surten millor i les de la costa tenen més dificultats per trobar nova activitat.

Malgrat que les coses van millor i estan enfocades a anar-hi encara més, la percepció és força negativa perquè la separació entre col·lectius que viuen sense problemes i els que tenen fortes dificultats cada vegada és més gran. La crisi ha aprofundit més les desigualtats de la societat i el sector públic, que havia de compensar i esmorteir aquest efecte, no ha pogut fer-hi front amb l'energia necessària.

Observant les xifres de desigualtat, hi ha coses que encara evolucionen positivament. Per exemple el nivell d'estudis continua millorant, augmentant el percentatge de persones amb estudis superiors (universitat o formació professional), mentre va disminuint la quantitat de persones amb estudis primaris o sense estudis. La mediana del sou per treball en el darrer decenni aprecia una línia ascendent des de 900 €/mes el 2002 fins els 1.300 €/mes l'any 2012. Què costa l'habitatge? Si bé una hipoteca l'any 2002 tenia un preu de 390 €/mes, l'any 2009 va arribar a 650 €/mes i l'any 2012, a 580 €/mes. El lloguer va tenir una variació semblant, des de 150 €/mes l'any 2002 fins a 440 €/mes l'any 2012.

Una cosa que ha passat durant els anys profunds de la crisi ha estat veure com l'ascensor social ha baixat quan sempre l'havíem vist pujar. Hem vist moltes famílies de classe mitjana baixar a classe pobra i això ha colpit una societat que no estava acostumada a veure aquest moviment. Ara ja es diu en veu alta que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres, frase que jo corregiria dient que viuran diferent, amb altres valors.

Per tant, ara que veiem certa llum i podem repensar el futur, cal insistir en uns quants conceptes, que no per vells deixen de ser bàsics per resoldre el futur. Un és l'ensenyament dirigit a la formació humana i professional de l'alumne que l'ajudi a entrar al món laboral. Si necessitem programadors no hem de fomentar filòsofs, per exemple. I això demana una política decidida de beques per als que no tenen recursos per fer-ho, alhora que es resol el desastre de l'ESO. Un altre és el cost de l'habitatge, fomentant el lloguer a preus de 250 €/mes, acció que demana sòl a preu zero, per exemple de cessió municipal, que possibiliti als joves emancipar-se i arrencar el vol. Finalment caldrà una política d'ocupació excepcional per als col·lectius que no arribin a trobar treball amb mesures imaginatives com algunes que hem citat en articles de setmanes anteriors.

El cert és que en les comarques en les que l'atur enregistrat està per sota del 10% ja no es troba gent per treballar i els contractes s'han de cobrir important capital humà d'altres llocs, havent-hi un desplaçament de gent en llocs de treball. Una economia amb bon funcionament faria fàcil que a aquestes comarques hi arribessin treballadors d'altres àrees del país amb menys oportunitats laborals, argument que tenim els empresaris de la Garrotxa, però, sense habitatges a preu assequible, com es fa perquè això sigui possible? La solució pot raure en la construcció d'habitatges de preu baix, per tant en terrenys cedits pels ajuntaments, lligats al treball. Així es podria possibilitar sincronitzar la demanda i l'oferta de llocs de treball qualificats, pensats per a joves treballadors que provenen d'àrees llunyanes.

Podria ser una bona idea per resoldre l'activitat econòmica a l'hora que es permet un poder adquisitiu raonable. Què farem amb els habitatges que no es venen? Baixar-los a lloguers semblants.