Una clau que ens permet entendre la nostra societat i el sistema de valors en ella dominant és la separació entre els conceptes d'individu i de persona. Les arrels de l'individualisme contemporani que provoca aquesta separació les podem trobar en el cogito ergo sum de Descartes, o en Rousseau, que proclamava que ser pare era un privilegi social contrari a la igualtat. Segons Marguerite A. Peeters, aquesta separació entre l'individu i la persona es concreta en el concepte ciutadà-individu derivat de la revolució francesa, que s'oposa de manera dialèctica a la maternitat, a la paternitat, a la filiació, és a dir, a la persona. En aquest context els drets i la llibertat de maniobra individual prevalen sobre els vincles personals del matrimoni i de la parella en sentit ampli, i als de la maternitat i de la paternitat. Per resumir-ho, a l'actual societat occidental els drets de l'individu s'han imposat als deures dels lligams derivats de l'amor, i això provoca la crisi de totes les vessants de la persona: no només la crisi del pare, sinó també la crisi de la mare (mentalitat anticonceptiva, avortament com a dret i interpretació dels drets de la dona com a mer ciutadà-individu), de la qual es deriva una gravíssima crisi demogràfica que provoca l'envelliment d'Europa tot i la immigració; i la crisi del cònjuge, amb la dificultat manifesta de mantenir el compromís i el vincle estable de la parella.
A diferència de l'individualisme, el personalisme defensa que l'autenticitat de cada ésser humà radica en la seva capacitat d'establir i mantenir vincles profunds amb altres persones. En contrast amb l'individualisme, en el personalisme les relacions personals amb els altres no es perceben com a càrregues i limitacions, sinó que aquests vincles són el que constitueix i fa créixer la persona. Els vincles personals no són incompatibles amb la veritable llibertat personal, la que ens fa capaços d'estimar, de donar-nos als altres, comprometre'ns i de sacrificar-nos per les persones estimades. Són incompatibles amb la llibertat en minúscules, amb la mera capacitat de maniobra, de poder fer el que em ve de gust en cada moment de la meva vida, desentenent-me d'aquells amb els quals fins ara m'havia vinculat.
I així, des d'individualisme radical avui dominant queden emparades legalment i acceptades moralment conductes tals com el divorci sense cap mena de causa justificativa ni cap requisit legal; la llibertat dels pares i mares de fer i desfer vincles per damunt de la necessitat dels fills de créixer en una família estable i amb la presència del pare i la mare; l'avortament com a dret gairebé absolut de la dona a disposar del seu propi cos, negligint la vida humana de l'embrió, i ?oblidant que tot ésser humà ha estat embrió abans de néixer. O la propera fita de l'indivi?dualisme: el dret a posar fi a la pròpia vida, o fins i tot a la vida aliena de les persones grans més febles o incapacitades, quan es considera que la vida ja no té "suficient qualitat". En el cas de l'eutanàsia, es neguen els deures dels fills respecte als pares; i en el cas del suïcidi legal, s'oblida que la meva vida no és només meva, sinó també d'aquells a qui estimo i que m'estimen.
La perspectiva de gènere des de fa més de deu anys ha imposat el seu criteri als legisladors català i espanyol, governi qui governi. Aquesta ideologia comporta una visió antropològica esbiaixada, incapaç de detectar l'arrel dels problemes i de trobar les veritables solucions. La perspectiva de gènere ?exigeix "potenciar un model de relacions entre persones igualitari i que eradiqui les relacions de domini i explotació de gènere imposades pel sistema patriarcal" (article 1 de la Llei catalana d'igualtat efectiva entre homes i dones). La dialèctica marxista, que va fracassar en l'ordenació de quelcom molt més material com són les relacions econòmiques i de producció, ara, des del feminisme radical institucionalitzat, es vol fer servir per reordenar les relacions familiars. Com si l'amor, el respecte als éssers més estimats, en especial als més febles, es pogués aconseguir amb polítiques socials, amb la impo?si?ció de deures legals i mesures coercitives.
A la nostra societat occidental actual s'ha avançat molt en la igualtat real entre homes i dones, i es pot dir que la dona ja no pateix una discriminació estructural. El problema real és que l'ideal individualista s'ha imposat a l'ideal personalista. Que cada vegada més, homes i dones, prioritzem els nostres desitjos i interessos individuals per sobre dels nostres vincles personals com a pares, com a fills, com a cònjuges. I els resultats són evidents en la crisi educativa de les noves generacions, en la gent gran cada vegada més desatesa, i en unes relacions de parella febles incapaces de resistir les dificultats pròpies de la vida.
La ideologia de gènere creia tenir el remei per a aquests problemes: els fills ja els educarà l'escola, i els avis i les persones que no poden cuidar-se per si mateixes, ja els cuidaran les residències, les persones nouvingudes i els serveis socials. Però avui ja hem pogut comprovar que l'escola no pot suplir el paper de les famílies. Que els mestres no poden refer a l'escola, allò que els pares no han pogut solucionar o han espatllat a casa. Que una família estable i una bona relació entre pare i mare és el millor per a la formació i educació del fills. També és clar que les residències geriàtriques no són el remei òptim per la gent gran, que la majoria d'ells voldrien passar els seus últims anys de vida en companyia de fills i néts, i no amb altra gent amb qui comparteixen només l'avançada edat, la pèrdua de facultats i sovint l'oblit dels seus familiars. En tot cas, molta gent gran tampoc es podrà pagar una residència o cuidadors externs.
Per tot això, és evident la necessitat de la nostra societat de reforçar l'estabilitat de les famílies i que aquestes puguin atendre satisfactòriament els seus membres més grans i més petits. Però com que això va en contra de l'individualisme dominant, les lleis no potencien els vincles familiars sinó que els afebleixen.
La pregunta que ens hauríem de fer és si es pot aconseguir una societat més solidària fomentant l'individualisme i afeblint els vincles personals en el si de la família.
