Cada cop que entrevisto un polític socialista, des dels principals dirigents fins al darrer candidat del darrer poble, tinc per costum preguntar l'oponió sobre Felipe González. Ja saben, el presumpte responsable dels GAL, el que va retre homenatge a la porta de la presó a dos condemnats per terrorisme d'estat, l'amic del corrupte Carlos Andrés Pérez, el que es diu socialista mentre viu a cos de rei gràcies a seients en consells d'administració d'empreses oportunament privatitzades. Com Diògenes amb el fanal, busco un home -o dona- digne. La meva esperança és trobar-ne un, només un, ni que sigui off the record, que em digui la frase que dignificaria el socialisme espanyol:
- En Felipe és un fill de puta.
Ni per aproximació. Tots tenen la cantarella apresa i surten amb el fet que González va fer moltes coses pel país, i la sanitat i l'ensenyament i blablabla. Resposta que ve a ser com si preguntes per Hitler i et responen que va construir molt bones autopistes.
El mateix em passa amb l'Aznar. Coneguda la seva responsabilitat en la mort de desenes de milers de persones a l'Iraq, en una guerra inventada que a més ha convertit el món en un polvorí, agafo també la llanterna de Diògenes i pregunto amb l'esperança que algun dirigent, ni que sigui de tercera regional, pronunciï la frase que reconciliaria els populars amb la política:
- L'Aznar és un fill de puta.
Amb idèntic resultat. Només que aquí la cantarella és que va treure Espanya de la crisi i blablabla, que ve a ser com si li preguntes a algú per Stalin i et respon que va industrialitzar la URSS.
És clar que el mateix passa a Catalunya. Abans de la caiguda en desgràcia, Jordi Pujol va justificar en una entrevista amb Jordi Évole els assassinats del GAL. Absolutament ningú de l'aleshores CiU, després CDC i ara no recordo com, va criticar les paraules del patriarca. Després sí, en saber-se que tenia diners a l'estranger tothom en renegà. A Catalunya pots justificar assassinats, però confessar que ets evasor és lleig. Confessar-ho, no ser-ne.
