Acostumats com estem que les guerres sempre passin lluny, perquè les d'aquí ja són cosa de generacions ?anti?gues, no acabem de pair aquesta nova forma de guerra on no hi juga cap exèrcit, sinó algú irracional que dispara contra tot i tothom o que fa esclatar un artefacte del qual ell era el transportista. L'objectiu és el mateix que el d'aquells bombardejos indiscriminats contra la població innocent de les grans guerres precedents, demostrar poder, ridiculitzar l'enemic i instal·lar la por entre la població del bàndol contrari. Ara, però, amb eines molt més difícils de detectar: una persona contra tot un estat, contra tot un país, barrejada entre la multitud i disposada a tot el que sigui necessari per fer mal. Mala peça al teler.
Ni els estrategues, ni els estadistes, ni els exèrcits estan preparats per combatre aquesta nova ?guerra cruel, ni tampoc la població. Ens comencem a preocupar i a patir cada vegada que ens trobem al mig d'una concentració humana i així comença a fer forat l'objectiu d'aquells que volien instal·lar la por i el pànic entre la gent normal.
No sé si se n'han adonat, però voltant per Europa comença a haver-hi ciutats literalment preses pels exèrcits on a cada cantonada hi trobes soldats o policies fortament armats, cosa que incrementa així, encara que sembli una contradicció, el sentiment d'inseguretat i no deixa cap espai lliure de la sospita de ser un potencial objectiu d'aquesta nova guerra bruta.
Amb aquests nous escenaris i formats costa justificar el paper dels exèrcits i de les anomenades polítiques de defensa i cada vegada costa més trobar on estarà el límit de tanta barbaritat. Potser que en comptes de pensar en les eines clàssiques de combatre comencem a pensar com posem remei i amb quines noves eines a aquestes noves guerres, on el camp de batalla són les places i carrers i on els soldats no hi pinten res.
