Sota la calor estival

07.08.2016 | 00:00

La calor de l'estiu és un mal assumpte, sobretot si es busca negociar. La calor asfixiant, la humitat a la costa, la lentitud dels dies que semblen allargar-se fins a l'infinit, la tensa tardor que s'acosta... Res del que passa a primera vista sembla real. O millor dit, sí que ho és, però només de forma velada, encoberta, esbiaixada. Rajoy avança a les palpentes, entre la seva parsimònia habitual i el frontó de Sánchez. L'estratègia de Sánchez consisteix en un exercici de banalitat sorprenent que es resumeix en negar-se a tot sense pal·liatius. En lloc d'assumir el seu fracàs electoral, ratificat en les dues últimes eleccions, intenta defugir el territori real de la política parlamentària, que passa per la recerca de consensos. En dir no, Sánchez juga a la contradicció. D'una banda, no desitja unes terceres generals, ja que és conscient de la debilitat d'un PSOE que necessita temps per rearmar el seu discurs. De l'altra, creu que qualsevol tipus de suport al PP encara que sigui per la via de l'abstenció resultaria suïcida per al seu partit, tot i que compta amb algunes bases importants per fer valer els seus vots. Podria exigir el cap de Rajoy i potser ho aconseguís. Podria negociar una nova reforma del mercat laboral que fos menys lesiva per als interessos dels treballadors. Podria exigir uns pressupostos lleugerament més socials, amb increments en beques, sanitat, educació i R + D i reclamar un IVA cultural reduït. I podria sobretot, juntament amb Ciutadans, plantejar la necessitat ineludible d'arribar a una sèrie de pactes d'Estat, ja improrrogables: el finançament de les pensions públiques i el problema de l'estructura territorial, la reforma de la llei electoral i la millora del sistema educatiu, la modernització de les institucions i de les administracions públiques. Sense majories àmplies ni una clara transversalitat, cap d'aquestes polítiques es podrà dur a terme.
Sánchez s'enroca en el no a tot, renunciant a la política. I Rajoy s'enquista en el sí, tot i que el seu temps ja ha passat. És cert que va guanyar les eleccions de juny amb un marge bastant ampli, encara que no suficient. L'ombra del passat plana sobre ell i sobre el partit que va créixer amb i al costat d'Aznar, assentant el desprestigi de la política espanyola. Les victòries electorals, especialment si han estat molt ajustades, no justifiquen la paràlisi generacional. Els rostres canvien, no sempre a millor però canvien. Són lleis ineludibles.
Resulta difícil pensar que l'enroc es pugui prolongar molt més enllà de setembre, un cop passat l'estiu. No obstant això, el que hem de témer és la configuració d'un govern sense contingut ni programa, pres de la debilitat parlamentària. Un gabinet mancat de capacitat real de govern i de decisió, condemnat a funcionar de forma burocràtica, gairebé sense iniciativa. No és, per descomptat, el que requereix un país esgotat i tens. I, al final, s'imposa la política i la seva absència, és a dir, la manca d'un relat que cohesioni a nivell social una democràcia, l'espanyola, immersa en el pessimisme. "Per estimar la democràcia, hem d'estimar-nos moderadament", va escriure fa ja unes dècades el gran politòleg francès Pierre Manent. Però hem d'estimar més que res la seva capacitat de generar esperances plausibles i compartides, una esperança en comú que es dirigeixi cap al futur. El contrari, és a dir, deixar-se portar per una debilitat merament executiva, desesperançada, condueix a una deshidratació moral molt més greu: la d'un cinisme mancat de responsabilitat que presagia un gran fracàs col·lectiu.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema