Volen fets? No es preocupin, poden triar llegir-los en diverses versions, fins i tot aquells que mai s'han produït. Cadascú té els seus. Facebook els agrupa gairebé tots. Posada en marxa el 2004, la poderosa xarxa social compta amb al voltant de 1.600 milions d'usuaris actius a tot al món i s'ha convertit en la plataforma dominant per tro?bar notícies a internet. Totes, absolutament totes les notícies: les que tenen a veu?re amb el que està succeint i les que es refereixen a coses absolutament inexistents. Els editors dels diaris del planeta alimenten a la bèstia sense garanties de control sobre els continguts que es consumeixen: una vegada que desapareixen en les gargamelles algorítmiques es converteixen en mer farratge dels càlculs del gegant.

La falsedat és matèria altament reciclable: sempre s'han imprès inexactituds, fets poc testats i rumors, a la premsa tradicional. No obstant això en l'era digital resulta més fàcil que mai publicar informació falsa, que ràpidament es comparteix i difon com si es tractés de la realitat. Katharine Viner, directora de The Guardian, tornava a activar no fa gaire totes les alarmes per advertir sobre les alteracions de la veritat arran del canvi tecnològic en els mitjans de comunicació. Se servia d'un exemple entre molts. Al novembre de 2015, com a conseqüència dels atacs terroristes a París, els rumors que el Louvre i el Centre Pompidou havien estat greument colpejats es van estendre ràpida?ment a les xarxes socials, al mateix temps que François Hollande havia patit un accident cerebrovascular. Mai va succeir. Quan els fets comencen a semblar als lectors assumibles o senten que poden ser certs, no és fàcil separar el gra de la palla. El que és fals de la veritat. No es tracta de mentides estratosfèriques o increïbles sinó de falses notícies "raonables" malintencionats o fruit de la banalitat.

Entre els més estesos a internet es troba el de Marwan, el nen que caminava sol: la història d'un petit que suposadament havia hagut de creuar el desert sol enmig de la ?guerra després de perdre als seus pares. El relat, entendridor, es va convertir en un feno?men viral. Tot va començar amb el tuit d'una periodista i va acabar amb mitja huma?nitat compartint la fotografia en la qual es veia el nen caminant com si es trobés completament abandonat. La realitat era molt diferent: viatjava amb un gran grup de refugiats, entre els quals es trobava també la seva família, com es va encarregar de demostrar una foto posterior.

Pot el periodisme seguir prestant un servei a la veritat enmig del terrabastall digital? ¿La veritat importa realment? O simplement es tracta d'estar en contacte amb els fets després d'haver-los retorçat prou per difondre el que presumiblement el consumidor espera llegir? Viner posava com a exemple les conseqüències de la manipulació informa?tiva al Brexit. Cameron, després d'haver estat vituperat en el Daily Mail i les xarxes socials per participar suposadament en una extravagant cerimònia amb un porc mort durant la seva etapa de formació a Oxford, anunciaria pocs mesos després la se?va renúncia amb motiu de la sortida britànica de la Unió Europea. Ho va fer amb unes paraules que van venir a expressar justament el contrari del que va passar: "No hi pot haver cap dubte sobre el resultat després del que es va dir sobre aquesta important decisió". Nonsense, un disbarat. Ni els guanyadors del referèndum, que van donar suport a anar-se'n, manejaven un pla de com abandonar als seus socis europeus, ni les reivindicacions de la campanya que van conduir a la victòria tenien en què sustentar-se. Els primers, entre ells el líder de l'UKIP, Nigel Farage, van començar immediatament a desdir-se de les seves principals promeses econòmiques. També van reconèixer que una de les demandes clau, la immigra?ció, no era probablement fàcil de reduir. Per a la directora de The Guardian va ser la primera votació important d'una era postveritat que amenaça de destruir la importància del fet en la informació.

No era una novetat que els polítics ?haguessin incomplert el que van prometre als electors, però sí la primera vegada que admetien les seves falsedats al matí següent de la victòria a les urnes. Durant la llarga campanya de la consulta sobre Europa la premsa seriosa no havia pogut jugar un paper decisiu en desmuntar les mentides. El que, en canvi, van fer les xarxes socials, amb la important col·laboració del Daily Mail, va ser precisament contribuir a enfangar els fets.

Ells, el Mail i les xarxes, eren el poder confabulat contra la veritat. El teòric polític Steven Lukes va escriure que el poder es distingeix per la seva capacitat d'obligar la gent a fer el que no vol, per la mateixa potestat perquè deixi d'ocupar-se del que desitja, i per trac?tar de modelar la seva manera de pensar. Posem en una coctelera el nougroguisme i els algoritmes que impulsen la infor?mació: obtindrem un resultat descoratjador.