Amics per sempre

17.08.2016 | 07:31

En la final dels 10.000 metres dels jocs de Rio, un dels favorits, el britànic d'origen africà Mo Farah, va caure en un dels revolts. El cas és que les cròniques expliquen que l'home es va aixecar, i amb aquella empenta boja, un pèl salvatge i tan anàrquica que caracteritza els corredors d'origen africà, va començar a recuperar el terreny perdut, fins a guanyar la carrera.
Però allò que poques cròniques expliquen, que es queden en els grans titulars, és que un company seu, el nord-americà Ropp, amb qui l'uneix una gran amistat, el va esperar per connectar-lo amb el grup que obria la carrera, i que, amb un savoir faire antic, poc habitual avui, no van canviar de ritme per allunyar de les medalles el gran favorit. Això en un món ple de competitivitat, a on sembla que fer favors és senyal de debilitat, et fa pensar que l'amistat, la vertadera amistat, està per sobre de les coses vulgars que a vegades tant ens importen. L'amistat perquè sigui duradora, no requereix tant del tracte continuat, que és important, sinó de la confiança i el respecte: la confiança que saps que pots tenir en aquella persona. El respecte que et mereix. Perquè l'amic t'ha demostrat la seva vàlua en ocasions en que la resta de suposats amics, coneguts i saludats del senyor Pla, desapareixen per no implicar-se en els teus problemes, o simplement s'obliden que existeixes perquè travesses una mala època o no tens la rellevància d'abans.
Les amistats interessades són inevitables a la vida. I de vegades impossibles d'allunyar, però has de saber conviure amb elles i vorejar-les, com qui travessa un riu poblat de cocodrils, sempre alerta i amb els ulls oberts. En el fons, no coneixem què podem esperar de les persones fins que ens trobem davant de greus dificultats que reclamen l'ajut dels demés. Precisament per això, hi ha amistats indestructibles, amb arrels molt antigues que neixen en la infància; en l'institut, la universitat o la primera feina, que s'estronquen per una mala jugada, una mala acció o un comportament inesperat de l'altre. De vegades, exigim als demés allò que nosaltres no som capaços de donar, o no ens comuniquem prou amb l'altre per fer-li saber fins a quin ens sentim dolguts o humiliats per les seves accions. Tenim grans amics que, d'un dia per l'altre, es troben sols i traïts per aquells que consideraven gairebé un germà. Això no és madurar, és conèixer la cara fosca de la vida. L'amistat, com l'amor, és una font de decepcions, perquè com diu el cantant de veu ronca Sabina: «hay amores que duran, lo que dura un corto invierno». Amb les amistats també es vàlida la definició.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema