El bisbe Deig i la conferència de Prada

23.08.2016 | 09:46

El títol íntegre de la conferència pronunciada pel bisbe Antoni Deig en un dels seminaris de la Universitat d'Estiu de Prada de Conflent, el 22 d'agost de 1991, ahir va fer 25 anys, va ser: «Reestructuració de les Esglésies als Països Catalans. Bisbats i institucions comuns». Cal recordar que en l'edició de 1991 de la Universitat Catalana d'Estiu no hi havia cap seminari sobre el fet religiós, i va ser a través de mossèn Climent Forner que es va convidar el bisbe de Solsona a presentar una ponència.

Deig va preparar una intervenció, en la qual, partint de la realitat històrica de les diòcesis catalanes, va proposar una nova reestructuració d'aquests bisbats: Tarragona, Lleida, Girona, Vic, Urgell, Tortosa, Solsona i Barcelona i la creació de dos bisbats nous, Terrassa-Sabadell i Vilafranca del Penedès. Curiosament el 2004, tretze anys més tard d'aquella conferència, amb la divisió de l'arquebisbat de Barcelona es creaven les diòcesis de Terrassa i de Sant Feliu de Llobregat, com havia proposat el bisbe Deig en parlar dels bisbats de Terrassa-Sabadell i de Vilafranca. La proposta de Deig també plantejava que les diòcesis de Mallorca, Menorca i Eivissa, sufragànies de l'arquebisbat de València, formaren una Província Eclesiàsticament pròpia, com seria més lògic i no que depengueren de l'arxidiòcesi de València. El bisbe Deig també tractà de les relacions de les diòcesis catalanes amb els altres bisbats, amb qui compartim la mateixa llengua i la mateixa cultura.

Després d'una primera part sobre les notes històriques en la formació i evolució de les diòcesis catalanes, el bisbe Deig proposà en la seva conferència, la conveniència d'una Conferència Episcopal Catalana, ja que «a una realitat nacional catalana li correspondria una Església amb personalitat pròpia, dotada de recursos propis, d'institucions adequades, de personal necessari, de centres de reflexió per estudiar la realitat, planificar l'actuació». Deig pensava en una CEC no només de nom, sinó de dret i de fet, ja que el Cànon 448/2 deixa oberta la possibilitat d'una conferència episcopal per a un territori menor que l'estatal. D'ací que Deig demanés iniciatives i formes de cooperació, que portaren a «un desmarcament progressiu de Madrid i a un enfortiment de la identitat i de la personalitat de l'Església Catalana».

La proposta del bisbe Antoni Deig, plasmada en aquella conferència a la Universitat Catalana d'Estiu, es basava en una idea arrelada en el bisbe de Solsona: «Jo crec que el que convé al nostre Poble és que els seus pastors es puguin reunir per parlar dels problemes que els afecten, i que puguin prendre decisions que no hagin d'estar supeditades a una Conferència a 500 quilòmetres. No només de distància física, sinó a molts anys de determinants aspectes de visió social, sociològica o de sensibilitat eclesial».

Per a la seva proposta Deig es basava en el Dret Canònic, que preveu que les conferències episcopals no s'hagin de circums?criure, necessàriament, a un estat, com podem vore al Regne Unit, amb tres conferències episcopals: Irlanda del Nord, Gal·les i la resta de la Gran Bretanya.

La proposta del bisbe Deig es va polititzar, tot i que la decisió del bisbe Antoni estava en consonància amb el document dels bisbes catalans, Arrels Cristianes de Catalunya. La reacció a la conferència de Deig va ser, com diu Josep Pont, «tan gran (fins i tot va rebre violentes amenaces), que Deig, acompanyat de l'arquebisbe Pont i Gol, mossèn Josep M. Pairot i mossèn Jordi Orobig, es va refugiar en un xalet que un oncle de la meua esposa Lluïsa, tenia al Grau de Castelló».

En aquella conferència, amb un fort ressò mediàtic, Deig només proposava que s'estudiés la possibilitat de crear una Conferència Episcopal Catalana, i que si calia, algú la demanés, atès que podia ser possible

Mig any després de la conferència del bisbe Deig a Prada, concretament el febrer de 1992, els bisbes catalans varen descartar la proposta del bisbe Antoni. I tres mesos després, el maig d'aquell mateix any, l'arquebisbe de Tarragona i Primat, Ramon Torrella, en el marc de la celebració del IX centenari de la restauració de la Seu Matropolitana de Tarragona, i amb sorpresa de tothom, anuncià, al monestir de Poblet, la convocatòria d'un Concili Provincial Tarraconense que se celebrà del gener al juny de 1995. Aquest Concili (on Deig va defendre la necessitat d'una Conferència Episcopal Catalana) amb una àmplia participació de laics, religiosos i religioses i dels bisbes de Catalunya, va acordar «estudiar les diverses possibilitats i avantatges, segons la legislació eclesiàstica vigent», per tal de trobar «d'acord amb la Conferència Episcopal Espanyola, la corresponen solució jurídica».

Com ha escrit mossèn Francesc Romeu en la Miscel·lània d'homenatge al bisbe Antoni Deig, «han passat els anys i res de res, perquè les lluites amb la Conferència Episcopal Espanyola van ser molt i molt dures». Al final tot va quedar en la creació d'una Regió Eclesiàstica. Però com que els bisbes espanyols havien de canviar els estatuts, «primer van perdre els papers (literalment) i després van canviar els seus estatuts, però van endarrerir, tant com van poder, la seva presentació a Roma per a ser aprovats», com ha afirmat mossèn Romeu.

Ramon Segués, en la mateixa Miscel·lània d'homenatge al bisbe Deig, afirma que «des de l'episcopat de Vicent Enrique i Tarancon, no hi havia hagut un bisbe que donés notorietat a la diòcesi de Solsona, ni que tingués una gran sintonia amb els fidels», com passà amb el bisbe Antoni Deig.
Els onze anys del bisbe Deig a Solsona van estar presidits, com ha dit Ramon Segués, «per un afany de renovació espiritual i eclesial», i van ser onze anys «de familiaritat, d'humilitat i d'harmonia». Per això en morir el bisbe Deig l'agost de 2003, l'escriptora Isabel-Clara Simó escrivia: «Ha mort Antoni Deig, el bisbe bo, el bisbe patriota, el bisbe sensible, el bisbe amic. Una figura irrepetible, un puntal per als creients i per als no creients».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema