L'amor en el nostre temps (2): Castells-Subirats

"Els autors posen de manifest com el triomf del feminisme, paradoxalment, ha donat lloc a unes relacions de parella més masculines"

29.08.2016 | 09:33

El llibre Mujeres y hombres, ¿Un amor imposible? (2007), obra conjunta de Manuel Castells i Marina Subirats és una reflexió molt lúcida sobre les dificultats i la possibilitat de l'amor de parella en el nostre temps. La segona part del llibre, a la qual em referiré, és un diàleg entre aquests dos destacats sociòlegs.

Els autors posen de manifest com el triomf del feminisme, paradoxalment, ha donat lloc a unes relacions de parella més masculines. S'ha transformat de forma significativa la manera en què moltes dones viuen l'amor i el sexe. Marina Subirats constata que s'ha consolidat el model masculí de sexualitat, en el qual la relació sexual no està forçosament vinculada als sentiments o als projectes, i en la qual l'acte sexual és el moment culminant, i quasi indispensable d'una relació.

Manuel Castells constata que les dones entren en el model de vida dels homes "en la mesura que privilegien allò que és instrumental, se centren en les seves carreres, desenvolupen les seves activitats en tot sentit, també deixen de costat la part pròpiament afectiva i familiar. Per tant, es fan home, i desapareixen els gèneres perquè desapareix el femení". I Subirats matisa: "...el que estem destruint en aquest moment és que el gènere sigui un model tancat per a homes i per a dones, (...) es tracta de projectes individuals". El resultat d'això, segons Castells són les relacions a la carta, que impliquen la desaparició de la família com a tal, perquè "aquestes famílies individualitzades, de fet, no són famílies, deixen de ser famílies perquè perden allò que ha estat característic de la família, (...) la família és una institució i no només un acord interindividual".

Ambdós autors constaten també que les parelles de fet són més inestables, i que en elles les separacions són més freqüents que en el matrimoni. Referint-se a les freqüents ruptures i canvis de parella, reconeixen que "la combinació d'inestabilitat estructural en les relacions personals, una personalitat adaptable a tot i el fet que no hi ha altre principi que jo, el meu consum i els meus desitjos, això sí que porta a una dissolució de la societat". Ambdós coincideixen també que el divorci és una amenaça per a la família.

En síntesi, aquestes són, segons Manuel Castells, les noves dificultats a les quals ha de fer front avui un amor de parella cada vegada més afeblit:
La manca d'un model alternatiu al tradicional ha portat a la redefinició de la parella en termes de mercat, amb el perill de caure en una permanent negociació individual, i en el successiu canvi de parella quan l'actual no satisfà els desitjos o expectatives d'una de les parts.

Amb el pes minvant de "les altres transcendències", l'amor augmenta la seva dimensió transcendent per a la persona, i passa a ser el trosset de cel desitjat per tots aquells que ja no creuen en el cel etern.

L'opció de no tenir fills i de centrar-ho tot en la relació de parella el que fa és situar tota la càrrega de la intensitat emotiva en la parella.

Els autors analitzen el nou model de relacions home dona, que parteix de la premissa que tant l'home com la dona poden organitzar la seva vida com vulguin, en funció dels interessos personals de cadascú. El guany, per Subirats, és "en termes de llibertat i de capacitat d'expressió de tot, de desitjos i de possibilitats de cada persona". Castells considera que aquest model d'individualització absoluta crea unes condicions extremadament desfavorables per a la cura dels fills, ja que "la previsibilitat en la vida és fonamental per a un nen, i en un model així tot és imprevisible".

Castells planteja les contradiccions entre amor i família. Mentre que l'èxit de la família es mesura en l'estabilitat i seguretat de la vida, l'amor (entès com a amor passió) en condicions d'igualtat d'oportunitats és estructuralment inestable. Castells creu que el nou model de relacions falla pel que fa als nens, ja que passen a ser secundaris. I afirma que els drets i necessitats dels nens són més importants que els de la parella. I acaba afirmant: "Jo crec que aquí es planteja una contradicció fonamental entre el individualisme cultural en el qual ens situem i les necessitats de l'espècie, que és fer nens sans, sobretot mentalment sans".

Finalment, Marina Subirats resumeix així la visió feminista sobre l'amor: "Jo crec que les dones seguim avui tractant de defensar la possibilitat de l'amor, de tot tipus d'amor, també del de parella. Però potser la manera de defensar-lo avui és precisament provocant una crisi, perquè la vella relació home-dona que tants homes enyoren era massa desigual, massa cruel, i ja n'hi ha prou. La generositat té un límit, i les dones han començat a mesurar-la, a no oferir-la a totes hores, i al primer que passa i que ni tan sols la valora. I em sembla perfecte".

Certament, en el nostre temps hi ha una dificultat general per estimar, comuna a homes i dones, que ha estat analitzada per autors com Erich Fromm i Zygmunt Bauman. També s'ha estès una concepció de la llibertat entesa com a mera capacitat de maniobra de l'individu, i s'ignora que l'amor autèntic suposa lligams entre les persones i suposa renúncies a un mateix.

És veritat que els homes han anat assumint caràcters positius de la feminitat tals com la capacitat d'expressar els seus sentiments, sentir-se directament responsables de l'educació i cura dels fills, o compartir les tasques domèstiques. Però aquests canvis no han estat suficients per compensar la ?davallada de l'amor femení, i per contrarestar l'efecte corrosiu de l'individualisme sobre les relacions de parella i sobre la família.

Algú podria pensar que el feminisme ha estat engolit per l'onada d'individualisme i d'utilitarisme del nostre temps. Però aquesta és una visió ingènua que no s'ajusta a la realitat. El feminisme radical, que avui marca la pauta a molts de governs i parlaments de països occidentals, fa dècades que proclama la necessitat d'alliberar la dona del matrimoni, de la família i de la maternitat. I, per tant, és co-responsable, amb el individualisme postmodern, de la crisi actual de l'amor de parella. El que s'està estenent, a desgrat de moltes dones i de molts homes, és un model de relació de parella en el qual la satisfacció del desig i l'interès individual prevalen sobre l'autèntic amor i un projecte de vida compartit. Els joves, les víctimes ?principals d'aquest model, ho estan començant a advertir. Només ells ho poden canviar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema