La màgia de Venècia

05.09.2016 | 08:31

Venècia també és una ciutat misteriosa. Si la saps escoltar, sentiràs com parla d'ella, com conta els seus misteris a aquells que es deixen seduir per la màgia de la seva llum, pels colors canviants, per les ombres, i els sons, i els reflexos del sol sobre l'aigua. És com si en un diàleg amb la ciutat, aquesta cercàs recontar-se a aquell que l'observa. És com entrar en una altra dimensió de l'espai i del temps. Llavors apareixen les històries secretes, també les més obscures i les més inquietants. Penetrar en l'imaginari popular dels venecians a través dels relats sovint anònims és entrar en els paisatges que el temps ha construït dins la memòria. Són d'aigua i de pedra, aquests paisatges. També poden ser fets de música. "Si jo hagués de cercar una paraula -va dir Friedrich Nietzsche- que hagués de substituir la paraula "música", només podria pensar en "Venècia"".

Aquest matí he visitat l'església de San Giovanni in Bragora, situada en un barri vinculat al compositor Antonio Vivaldi, mestre de música al conservatori de la Pietà, on acudien a fer estudis musicals les al·lotes joves venecianes que havien quedat orfes. Autor d'una de les peces més escoltades del món Les Quatre Estacions, es diu que intentà d'escriure'n una altra de més bella, però que el diable cercà d'obstruir la creació d'aquella música. Debades va intentar-ho, però les notes es perdien més enllà del mar. A l'hora de la mort, Vivaldi sentia l'enyorança d'aquella música que no havia escrit. I encara avui, les nits en què el vent rodola sobre la superfície del mar, l'esperit mariner d'Antonio Vivaldi es conhorta d'escriure sobre l'aigua les notes d'una música que només ell és capaç de percebre. Però hi ha qui diu que, en alguna ocasió, molt poques, l'ha pogut sentir entre l'escuma, molt a prop del punt on es moren les ones

Molt de temps enrere, havia viscut en aquell barri un pescador jove, Orio de nom. Una nit en què havia llançat les seves xarxes lluny de la costa, va observar que s'havien fet feixugues a l'hora de pujar-les a l'embarcació. "Allibera'm, per favor -li deia una veu-. No et penediràs d'alliberar-me". La veu era dolça i arribava de l'aigua. Només féu una estirada i el jove tingué les xarxes al fons de la barca. I sentí una rialla fresca, amorosa, i dues mans de dona jove embullades entre els fils de la xarxa, i un rostre bell com el d'una fada. "Perdona'm, jo no volia fer-te mal", -va dir el pescador. L'alliberà de les xarxes i la preguntà: "Què feies a l'aigua, en aquestes hores? No seràs una bruixa que ha caigut al mar?". "No, pescador, -em dic Melusina"- va respondre ella alhora que li ensenyava una esplèndida cua de peix. Orio estava espantat davant l'estranya bellesa d'aquell ésser, però en va caure perdudament enamorat. La conversa va allargar-se fins que va trencar el dia, s'acomiadaren un de l'altre i es varen prometre que es retrobarien cada nit arran d'una platja, molt a prop d'aquell lloc on s'havien vist per primera vegada.

Orio esperava Melusina cada nit a la ribera, i la sirena arribava sempre. Moltes vegades el pescador jove li demanà que acceptàs de casar-se amb ell i ella es declarà feliç de renunciar a la llibertat del mar a canvi d'un parell de cames necessàries per caminar pel món dels humans. Només li exigí una condició: que mai no anàs a veure-la en dissabte, fins el dia de les noces. Orio va complir-ho, però, en arribar el tercer dissabte, no es pogué resistir i acudí a l'indret on es trobaven de manera habitual. No va veure ningú. Esperà. De sobte va comparèixer una serp de mar enorme. El pescador es va posar a córrer. Però sentí una veu que li deia: "Per què has vingut avui? No et vaig dir que els dissabtes no havies de venir? Un malefici em va convertir en una serp, i s'acompleix tots els dissabtes; però si m'unesc a tu en matrimoni, es trencarà l'embruix i llavors seré sempre com m'has coneguda. Es casaren i tingueren fills. Potser mai no havia succeït que un mariner es matrimoniàs amb una sirena.

Les històries continuen. És com desfer un cabdell de fil. I sorgeix el relat del mag que tenia el cor de pedra, el del soldat fidel, el de la jove enamorada, el del difunt que es volia casar... Històries que parlen d'amors, de promeses, d'infidelitats, de pestes, de bruixes que surten de rere una paret, de sepulcres blancs, de vells usurers, de la música escrita sobre l'aigua.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema