l'enfrontament continua (Putin parla d'una altra guerra freda) i només canvien els mètodes. Michael Hayden, director de la NSA i després de la CIA, em va dir una vegada que durant la Guerra Freda es coneixia la ubicació de l'enemic però era impossible destruir-lo, mentre que ara destruir-lo és fàcil i el difícil és trobar-lo. Es referia a la lluita contra el comunisme i contra el terrorisme gihadista. Anys més tard les coses canvien tan de pressa que ni tan sols és senzill destruir l'enemic de torn, com ho proven les llargues guerres dels EUA a l'Orient Mitjà sense resultats tangibles, o la mateixa lluita contra l'Estat Islàmic. Avui els tancs perden valor militar i els guanyen altres mitjans, de la mateixa manera que la vida d'un soldat, especialment si és occidental, té molt més valor que en època de Gengis Khan, que no havia de donar comptes a ningú. Per això les democràcies riques recorren cada vegada més a contractar contingents d'altres països per dur a terme operacions d'imposició de la pau. És exactament la mateixa raó per la qual els morts en un atemptat terrorista a París reben més atenció mediàtica que els que moren a Ankara o Bombai. Almenys per ara és així, agradi o no i sigui o no sigui just, que no ho és. Aquest context fa que guanyin predicament els drons, els ciberatacs i les tècniques de desinformació, que permeten obtenir resultats satisfactoris amb menor cost en una estratègia que complementa la pròpia dels enfrontaments tradicionals. No és cap novetat, ja que Tsun-tzu ja sabia la importància tant de conèixer els objectius de l'enemic (informació) com d'induir-lo a error sobre les nostres pròpies intencions (desinformació) i els militars han fet servir des d'antic les dues fórmules.
Fernando Morán estava convençut que la campanya d'acudits contra ell, a fi de desprestigiar-lo quan era ministre d'Afers Exteriors, s'originava a l'ambaixada d'un país amic. Fa un parell d'anys es van descobrir diners russos en les protestes contra el fracking a Europa, i no és estrany que en importants licitacions internacionals apareguin articles de premsa que critiquen algunes ofertes o la capacitat dels concurrents per dur-les a terme, com va succeir amb comentaris insultants sobre la nostra suposada incapacitat tecnològica per part de mitjans de premsa nord-americans quan un consorci liderat per Sacyr els va arrabassar les obres d'ampliació del Canal de Panamà. No són fets aïllats sinó moneda corrent. Una altra arma eficaç són els ciberatacs, com els rebuts per Sony (des de Corea del Nord) o el comitè nacional demòcrata nord-americà (des de Rússia?), les centrifugadores iranianes d'urani (des dels Estats Units, Israel?)...
Els exemples augmenten cada dia. Ara hi ha una campanya d'origen probablement rus (quid prodest?) en contra de l'aproximació de la neutral Suècia a l'OTAN sota la forma d'algun tipus d'associació militar, que està sembrant dubtes i inquietud entre la ciutadania a força de difondre mentides com que es construirien sitges d'armes nuclears en sòl suec, que els militars de l'Aliança podrien violar les noies sueques amb immunitat enfront dels tribunals locals, que es podrien llançar operacions militars des de sòl suec contra Rússia sense comptar amb la prèvia aprovació del seu govern i altres de semblants, que compliquen el debat parlamentari ja que són falsedats que molta gent creu a ulls clucs. Ho explica Neil MacFarquar en un recent article publicat al New York Times, on assenyala que els russos utilitzen per a això mitjans convencionals i altres encoberts que llancen notícies que després són recollides i difoses amb entusiasme per llocs web de l'extrema esquerra i de l'extrema dreta europees quan els seus interessos coincideixen, per exemple per debilitar la Unió Europea.
El?Front Nacional de Le Pen va rebre un préstec de Rússia fa dos anys per valor de deu milions d'euros que pot no ser innocent. Fa pocs dies tres periodistes del NYT, Becker, Erlanger i Schmitt han publicat un llarg estudi acusant Julian Assange (Wikileaks) de fer desinformació que de forma voluntària o involuntària afavoreix la Rússia de Putin, i citen diversos exemples en suport de la seva tesi. L'OTAN està convençuda que pateix una campanya de desinformació amb origen a Moscou, que ha convertit en eix de la seva política exterior impedir l'expansió cap a l'Est de l'Aliança, i que sembra zitzània a fi de dividir i crear tensions entre els seus membres per trencar la seva cohesió interna enfront de les agressions que porta a terme a Ucraïna i a Crimea. Les coses han arribat a tal punt que tant l'OTAN com la Unió Europea han creat serveis per lluitar contra les desinformacions que arriben de Moscou i que presenten una imatge agressora i imperialista dels Estats Units, i una imatge ineficaç i burocràtica d'una Unió Europea més creadora de problemes que capaç de resoldre'ls, particularment en relació amb les emigracions massives o la seguretat davant del terrorisme gihadista. També insisteixen a projectar una imatge de la democràcia com un sistema corrupte, caòtic, ineficaç i dominat per elits i pels interessos de la gran finança, i en això els interessos russos coincideixen amb els de partits i grups populistes i antisistema, que ofereixen terreny abonat a aquestes afirmacions. Encara que sigui falsa, aquesta desinformació cala amb eficàcia i ens debilita a tots, que és el que volen.
PS: No pensin que la desinformació és només cosa de russos.
