L'escriptor que volia ser pintor

13.09.2016 | 06:00

ÉA Joaquim Pijoan
(Santa Cristina d'Aro, 1948)

s una paradoxa existencial més que Joaquim Pijoan, excel·lent literat, premiat per Somni amb el premi Documenta 1982 i per Sayonara Barcelona amb el Sant Jordi 2006, es vendria l'ànima per ser pintor.
Enamorat dels memorialistes francesos de Montaigne a Chateaubriand, a l'empordanès J. Pla. Pijoan, des de fa anys, porta un dietari, on anota tot allò que, quotidianament, li passa, sent, somnia, etc. Tot i la seva lírica literària té una altra obsessió, ser pintor, a pesar d'una greu malaltia que va patir de jove, per culpa de la qual ha de prendre una bona dosi de pastilles i visitar metges i psicòlegs per sobreviure.
Tan sols la lectura, l'escriptura i el dibuix li calmen les terribles ansietats, inquietuds i pensaments. Com a vell col·lega pintor de tota la vida, ens ha sigut molt gratificant i profitós llegir el diari del Pintor J.P. Magnífic, profund, subtil, sensible per com està de ben escrit, pel seriós striptease vital de les dificultats per ser artista pintor.
J. P., el gran literat, que no sabíem per què volia ser pintor i ha esdevingut un subtil crític d'art. I de la impotència de no ser pintor, pintor de raça. Ja que a la seva passió pel dibuix, l'apunt, els esbossos li manca la paciència, la sensualitat pels colors i el gust per la matèria. Un dels pintors que més cita és el francès Matisse, decorativista, ornamen?tal. Però com a colorista d'obres fantasioses i etèries prefereix el Canaleto, el croquis, aquarel·les de Turner a Venècia i les seves grans pintures de tempestes. Admira Tiziano, Rembrandt, Goya. Però se sent aclaparat per la seva força, grandiositat, sensualitat. J. P. ens va fer pensar en el pintor murcià, J. A. Gaya, gran admirador de tots aquests pintors i, a més, de Velázquez, del qual ha escrit els millors assajos i visions crítiques, però a l'hora de pintar les seves obres pictòriques fa apunts, esbossos aquarel·letes, esbossos amb vernís i aiguarràs molt bonics, però poc acabats.
És l'autocrítica que es féu en els seus extraordinaris apunts literaris del seu Dietari Pictòric, on es denota la seva passió per la història de la pintura. Ha llegit clàssics, moderns i postmoderns, estava al dia de tot l'art que es fa a Barcelona, París, Londres, Berlín i Nova York, fent com nosaltres, critica i raona sobre la nova Acadèmia, el manierisme i els nous artistes conceptuals. Se sent aclaparat per la dictadura del mercat i per la cotització dels vells dictadors de l'art català: Picasso, Miró, Dalí, TàpiesBarceló. Per a J.P., a part del seu admirat i ja citat Matisse, el seu altre pintor preferit és Albertí, el seu veí de Sant Feliu de Guíxols, del qual fa una exhaustiva aproximació que firmarien per coincidir amb les seves anàlisis generals d'un llibre que amb les cartes de Van Gogh a Theo. El Diari del pintor J. P. podria ser un llibre de text a les escoles de belles arts. J. P. expressa d'una forma seriosa i genial la fi dels vells pintors de cavallet, teles, pinzells, olis i altres procediments, tècniques, etc. de Picasso, Miró, Tàpies, Pollock, Duchamp.
Ens preguntem, tots plegats, què es pot pintar en l'era de la fotografia, el cinema, les càmeres digitals, internet, etc. La pintura que agrada a en J. P. i a mi mateix fa anys que ha mort. Aquest Diari és el rèquiem a una forma de ser artista que tenia com a principal motor de l'art el dibuix, seguit del color i la matèria, els sentiments i la sensualitat. Les sensacions són instruments-valors d'altres èpoques precapitalistes, industrials, mercantils-consumistes.
M'he llegit les novel·les, o més ben dit, dietaris novel·lats d'en J. P., jo, que sóc pintor i que també m'agrada, en excés, llegir i escriure, no entenc la dèria d'en J. P., que és un magnífic literat, per voler ser artista plàstic. En tots els seus llibres es nota que és un exquisit lector, que ho ha llegit tot i més i que està al dia de tot el que es publica en totes les llengües, des de clàssics als més contemporanis. La seva passió és la història de l'art, de fet, els seus comentaris sobre els pintors de totes les èpoques són extraordinaris i d'allò més variats els seus protagonistes, tot i que el protagonista central és ell, a través de la seva reflexió permanent. En Basquiat Barceloní i un Quim Ermità que treballa tot el dia al seu taller. Barreja Vermeer, Van Gogh, Pollock i va a visitar el seu germà, un pintor instal·lat a la ciutat de Nova York. Repetim, el lletraferit, que per mi és un extraordinari escriptor, el qual és un plaer de llegir, assaborir el seu estil, profunditat, originalitat, té una frustració còsmico-existencial, per no haver pogut ser ni triomfar com a artista plàstic.
Gràcies a Julià Morales, activista social de Santa Cristina d'Aro, hem conegut J. P. i parlat tots plegats en el nostre taller. Es pot dir que, en aquest moment, ens hem llegit els seus principals llibres, ens han interessat tots, en recomanem la lectura. En especial als artistes plàstics, que s'hi sentiran reflectits, tant pel que fa a la seva vida com les seves inquietuts i dificultats. I sobretot, no es perdin la sensacional Sayonara Barcelona, per a mi una de les millors novel·les catalanes de la postmodernitat...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema