Fa uns dies, més que res per observació etnogràfica, vaig sintonitzar un canal de la televisió pública espanyola. Era un debat polític amb periodistes dels principals diaris editats a Madrid. Tots, absolutament tots els convidats, aguerrits nacionalistes espanyols. Van parlar en un to lleuger de les coses quotidianes. Els casos de corrupció del PSOE i del PP són per a ells com un accident inevitable. Les cinc caixes negres del PP a la València de Francisco Camps i els centenars de milions de fons públics destinats als aturats desviats pel PSOE andalús eren narrats com una tempesta d'estiu. Fets de la socitat als quals la supereficaç Justícia espanyola ja posa remei. Com no podia ser d'altra manera, van tallar el debat per introduir una falca del que van anomenar «el clan Pujol». Com deia Narcís-Jordi Aragó, el que queda d'una conferència és el to. Doncs bé, de Pujol, tot i no dir res nou ni substantiu, van parlar-ne fent escarafalls i amb gestos de sorpresa. Allò sí que és excepcional i terrible. Naturalment, sempre barrejant la figura de l'expresident Pujol amb els fills. Saben que en la guerra freda la informació és una arma. Un va arribar a dir que cal desmantellar TV3.
