Si començo aquest paper tot comparant Espanya amb el Titànic i Catalunya amb un iceberg, tinc la seguretat que m'entendran. Ara fa 30 anys que Espanya va ingressar a la CEE (avui UE), un salt endavant que va suposar el reconeixement internacional i definitiu del país llegat per Franco. Cosit per les armes a partir del 39, i apedaçat per la Constitució del 78, l'Estat es presenta avui com qualsevol altre club democràtic del món: un cabàs de drets i deures, un indret on prosperar en pau, una maquinària amb totes les revisions tècniques al dia. Però la nau, d'uns anys cap aquí, ha trobat un iceberg en la seva ruta imparable vers l'esdevenidor, i es diu Catalunya. Encara no hi ha topat. El veu venir, i el capità sap que no tindrà temps de bogar, però la col·lisió encara no s'ha produït.

Si seguim amb la metàfora del vaixell i el bloc de gel, ens serà fàcil imaginar el capità preocupat. Ell és un home prudent però tossut, i no contempla l'opció de parar màquines. Per això, reunida la tripulació, busca solucions a la desesperada i demana si algú té una idea. I aleshores el senyor Llop fa un pas endavant. Tothom el coneix però ningú no sap a què es dedica ni on es troba la seva cabina. És a bord des que es va noliejar el buc, però no presenta la fatxa carbonitzada del personal de màquines, la fesomia colrada del regiment de coberta, la cara llarga del servei. Home de poques paraules, el senyor Llop és discret, no lluu galons, soluciona problemes i en acabat es perd entre les ombres. Fa l'efecte de manar més que el capità i tothom creu, en secret, que la baluerna funciona gràcies a ell.

Un dels senyors Llop d'Espanya és Jorge Fernández Díaz. Hi és des de sempre, ha treballat amb tots els capitans, o contra ells. S'ha encarregat de quadrar horaris, tasques, litúrgies i protocols, i actualment és el cap de la seguretat. Expert en sufocar motins, arreu hi té instal·lat un sistema monstruós de càmeres, i dirigeix un grupuscle de xerretes i de matons que atemoreixen passatgers i tripulants. També se li coneix força mà dura amb els polissons, llençats a mar amb una gran solemnitat, per escarmentar.

Diligent, el senyor Llop del Titànic fa disparar quatre míssils a la línea de flotació de l'iceberg. La muntanya flotant trontolla, però amb prou feines s'esquerda. Després hi envia una expedició de dinamiters. Amb tan poca traça que quan pitgen el piu, la pólvora ja és molla. Llavors, esverat, s'encomana a les forces de Sant Elm, i branda un crucifix. Perd les maneres, el senyor Llop, davant de tothom. A l'últim, quan el xoc és imminent, quan el senyor Llop ja es tapa els ulls, l'iceberg, gràcil com una orada, es desplaça per evitar el vaixell, sembla que balli, i se'n va, lluny, horitzó enllà, per fondre's amb altres terres.

El senyor Llop es desperta suat. Mira l'hora. Agafa el telèfon. I descobreix que ja no té línia amb ningú.