Com cada 1 d'octubre, des del 1991, dissabte passat es va commemorar el dia internacional de la Gent Gran. Les nacions unides esperonen a pensar i reflexionar sobre aquesta realitat de la vida, la vellesa, cada vegada més present a les nostres societats, malgrat es vulgui amagar. Precisament la crisi econòmica dels últims anys ha posat sobre la taula el paper imprescindible de molta gent gran, que amb els seus estalvis i les seves pensions ha donat suport a fills i nets, davant el terrabastall de l'atur i l'empobriment de la població.
La societat, en general, viu d'esquena a aquesta realitat de la vida, que la mateixa naturalesa imposa: fer-se gran. Sembla que tot hagi de girar al voltant de la productivitat, de l'energia dels joves, els triomfs meteòrics, les aparences físiques i la lluentor de la força i la bellesa passatgera. Greu error, i injusta realitat. No es poden oblidar, ni arraconar com mobles inservibles les persones grans, ni deixar d'apreciar i estimar als que estan en l'última etapa de la vida. La saviesa, l'autoritat, el consell i l'experiència dels nostres grans cal apreciar-les i valorar-les. Certament que, com deia Ciceró en l'obra De Senectute, dedicada a la vellesa, ni el cabell blanc ni els anys, per si mateixos, proporcionen autoritat de cop i volta. És la vida viscuda amb honestedat la que pot recollir el fruit de l'autoritat. Però em pregunto si estem oberts a aprendre dels nostres grans, d'aprofitar els coneixements i l'experiència acumulada per una llarga vida de treball o d'estudi. No perdem i malbaratem grans potencials de les persones que es jubilen, per qüestions de formalitats legals, impedint que continuïn en part essent persones actives?
Recentment s'han donat a conèixer estadístiques sobre la realitat vivencial de la nostra gent gran: la solitud i la insuficiència de mitjans per una vida digna son realitats que majoritàriament els afecten. Vivim en un món que no sembla tenir lloc per a la gent gran, i no parlem de la gent gran malalta. A les cases on hi ha gent jove, habitualment, la gent gran fa nosa o hi sobra. La deshumanització és patent. La interacció i la relació intergeneracional s'hauria de potenciar, en benefici d'una societat més humana i més completa. I no és suficient de recordar un dia a l'any l'existència d'aquesta realitat de la vida que és la gent gran.
Acompanyar i defensar la nostra gent gran és defensar i estimar la nostra pròpia dignitat de persones. Son també protagonistes de la nostra societat, i no rèmores o deixalles.
