· CARTES

Cartes

Les cartes que els lectors enviïn a aquesta secció han de ser originals i exclusives i han d'arribar mecanografiades (amb una extensió màxima de 20 línies), signades, amb el número de DNI, adreça i telèfon de l´autor. No es publicaran cartes signades amb pseudònim ni amb inicials.

Les cartes es poden enviar per correu electrònic, a l'adreça opinio.diaridegirona@epi.es

10.10.2016 | 09:38

Saber de tot i opinar de tot
Enric Barrull Casals. girona.

Saber de tot i opinar de tot, avui passa massa sovint, és insensat del tot. Per més que els nostres telèfons ens ajudin a consolidar en directe la nostra erudició superficial o d´aparença, són incapaços d´omplir els forats –o cràters– en tantíssims assumptes. Especialment, en aquells que siguin objecte d´algun estudi reposat.

No es dedueix d´això que haguem de limitar-nos als comentaris d´ascensor. Del que es tracta és d´evitar pontificar sobre qüestions que es desconeixen, o almenys de parlar-ne amb la prudència, naturalitat i mesura que imposa la manca de domini complet d´aquestes, el contrari del que succeeix avui, en què ens hem convertit, a més de seleccionadors de futbol i advocats, en els més diversos experts sobre l´humà i el diví.

No parlo aquí dels que posseeixen una vasta cultura, que són els que per regla general limiten el seu aparell verbal a l´imprescindible, precisament per la seva alta preparació i coneixements. Em refereixo més aviat al llengut de la taula del costat que no deixa d´il·lustrar-nos sobre la seva ignorància, al xerraire presumptuós que tots coneixem i que monopolitza la conversa a cop de notícies extretes de revistes de divulgació, o a qui pateix d´indigestió d´informació per internet i té dificultats per discernir el que és important i el que és una enganyifa. Qualsevol assumpte, fins al més prosaic, per descomptat que és susceptible de ser tractat amb mètode científic, encara que ens serveixi també per mantenir amables vetllades amb els amics. El que no sembla normal és fer-ho amb temes complexos i molt menys amb ínfules pedants, per més que en l´últim Reader´s Digest hagi sortit sobre ells un bonic reportatge a tot color.

Ho va deixar dit de forma insuperable Groucho: «Val més estar callat i semblar ximple, que parlar i aclarir els dubtes definitivament».

Política de campanar
Jordi Pausas. parís.

Daniel Mòdol, integrat en el govern d´Ada Colau com a regidor d´Arquitectura, Paisatge Urbà i Patrimoni de l´Ajuntament de Barce­lo­na, és noticia perquè ha manifestat que la Sagrada Família «és una gran farsa que arrosseguem des de fa temps» i «una mona de Pasqua gegant», i s´ha declarat partidari de recompondre-la d´acord amb els postulats arquitectònics de la contemporaneïtat, tot i que «potser perdíem turistes»... Mòdol, indefectiblement, és un fidel seguidor del veterà i omnipresent enfant terrible Oriol Bohigas, –«cèlebre» per implantar la moda de les places dures, com la que s´acaba de fer a la plaça Ramon Berenguer, un nyap a peu de muralla per a esplai dels grafiters– que com a regidor de Cultura, en el període de Pasqual Maragall, confeccionà un «Informe confidencial» de 124 pàgines, on fixava les seves «propostes d´acció culturals per als pròxims anys». Bohigas proposà –i aconseguí– la «confidencial»  liquidació del Museu Clarà, el màxim escultor del Noucentisme, i –entre altres coses– lluità amb totes les seves forces, teatralitat i recursos administratius per col·locar el «mitjó» de Tàpies a la Sala Oval del Museu Nacional d´Art de Catalunya (MNAC) tot i que no ho aconseguí  per la ferma oposició de la ciutadania... És evident que les abracadabrants declaracions de Mòdol són un remake de les de Bohigas, tan puerils i tronades com les  que subsidiàriament proposen –a la babalà i per fer gresca– liquidar el monument a Colom o el d´Antonio López, qualificat –sense autèntiques i contrastades proves– d´«esclavista i negrer». Tot aquest foc d´encenalls no va més enllà de l´habitual i provinciana política de campanar més obsoleta, populista, irrisòria, insignificant i sense cap ni peus...

Sentir-se realitzat? Què vol dir?
Francesca Barti Comalat. BANYOLES.

Fer allò que ens agrada? Satisfer el nostre potencial? Respondre als desitjos dels pares? Sentir-se feliç?

Hi ha persones que ens hem qüestionat si ens sentim realitzades i ens hem quedat amb el dubte alguna vegada. És evident que quan ocorre aquesta situació hi ha quelcom que no va bé en nosaltres. No obstant, ens movem per respondre a tal qüestió o continuem amb el dubte esperant que la vida ens ho resolgui?

El que sí està clar, és que el destí el construïm nosaltres i no ell a nosaltres. Que hi ha l´opció d´escollir malgrat les limitacions que puguem tenir. Que si volem ens podem sentir realitzats o no.

Ara bé, segons la meva experiència vaig aprendre que si l´autoconcepte és erroni no et pots sentir realitzat de cap de les maneres. Iniciar una tasca d´anàlisi molt profunda i pesada amb tu mateix, anar més enllà de l´origen del nostre pensament i actituds construïdes per l´entorn, educació i vincles familiars, ajuda a reconstruir-te de nou en funció del que va millor pel nostre ser. Llavors, comences a ser coherent amb tu mateix; fas, actues i penses d´acord amb el teu potencial i el teu ser. Deixes de ser un titella de la societat, no t´importa si agrades o el que pensen els altres, ets al camí que has escollit tu, probablement estàs més sol que abans perquè només comparteixes amb persones que també són coherents amb si mateixes. Llavors, et sents realitzat.

Vet aquí la importància de treballar l´autoconcepte a l´escola si volem crear una societat avançada, equilibrada i, sobretot, amb ètica.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema