El referèndum de Colòmbia i, en clau del tot diferent, el d'Hongria tornen a posar sobre la taula la qüestió de l'exercici de la democràcia. Els grecs la van inventar per governar, de manera tan directa com admirable, comunitats molt petites on tothom es coneixia deixant el poder de decisió en mans dels ciutadans. Encara que a condició d'excloure de la presa de decisions els nascuts fora d'allà i els esclaus. Quan els anglosaxons van redescobrir en plena revolució de Cromwell els avantatges de la democràcia tot havia canviat, la població era gegantina i els sense terra es reivindicaven com a ciutadans de ple dret per grups com els levellers i dels diggers. La fórmula que va emprar per governar en aquestes circumstàncies va ser la del parlament representatiu. Des de llavors es posen en solfa almenys dos aspectes de la democràcia: en quina mesura el parlament representa la ciutadania i en quin grau compte igual el vot d'un premi Nobel de la pau (per posar un exemple d'il·lustrat) que el d'un analfabet.
Suïssa ha donat exemples excel·lents d'un ús assembleari de la capacitat de decisió per mitjà del referèndum. Però quan s'usa en altres indrets, les coses no transcorren tan bé. Colòmbia sembla haver perdut l'oportunitat d'acabar amb mig segle de guerra permanent entre l'Estat i les FARC amb una votació directa, de pregunta molt clara, en la qual només va participar el 40% dels ciutadans. El govern d'extrema dreta d'Hongria també ha vist fracassar el seu intent de defugir a la recepció de refugiats que imposa la Unió Europea perquè el nombre de votants no va arribar al 50%. I pot ser que els dubtes que genera l'ús directe de la democràcia estiguin relacionats amb la segona qüestió: la del caràcter qualitatiu del vot. En termes reduccionistes fins de forma grollera, però fàcils d'entendre, ni Colòmbia ni Hongria compten amb ciutadans tan informats i disposats a meditar el seu vot com els suïssos.
En aquestes circumstàncies ens trobem que la fórmula grega de la democràcia directa té molt escassa utilitat per resoldre els problemes que se'ns plantegen avui. El referèndum no funciona. La idea anglosaxona de cessió al parlament de la sobirania ensopega amb els dubtes sobre la manera com queden representats en ell els ciutadans. I tant una com l'altra tenen un forat sota la línia de flotació en termes de l'equivalència formal entre cadascun dels vots.
La crisi per la qual passa el PSOE il·lustra molt bé la confrontació entre els que exigien decisions assembleàries i els que confiaven en el Comitè Federal. La mala notícia és que ni una fórmula ni l'altra compten amb prou garanties. Amb l'afegit sarcàstic i dolorosament cert que ens va llegar Churchill: la democràcia és el pitjor dels sistemes de govern que existeixen, sempre que s'excloguin tots els altres.
