Don Pedro

«Em vaig passejar per davant de la seu socialista madrilenya mentre liquidaven el seu líder»

10.10.2016 | 09:41

Des que es va obrir la línia d´alta velocitat entre Madrid i Girona (o viceversa), i atès que treballo algun dia entre setmana a Barcelona, tinc l´oportunitat de dividir entre dues ciutats el cap de setmana, en aquest cas dissabte a Madrid, diumenge a Girona. Així va succeir la setmana passada. Divendres, ho vaig explicar en el meu darrer article, vaig anar a dormir amb la imatge d´una senyora repetint que «yo soy la única autoridad del PSOE» a les portes de la seu d´aquest partit. No cal ser socialista per no sentir-se al·lucinat per un fet com aquest. El líder del PSC, Miquel Iceta, home irònic on n´hi hagi, ho va rematar amb una declaració: «On s´ha vist, posar-se a cridar al mig del carrer». Així doncs, dissabte al matí a bona hora, per complir amb els meus 10 quilòmetres diaris de caminar a bon ritme (com si anés just per agafar el tren), em vaig dirigir a la seu socialista madrilenya.

La seu del PSOE és al carrer Ferraz, número 70, i ocupa tot un edifici. El barri anomenat Quintana, també Argüelles, és al districte de Moncloa, prop de la plaça d´Espanya, ja de sortida de Madrid i a sobre de la Casa de Campo. Era la casa on vivia Pablo Iglesias, el fundador del PSOE, i no es pot dir que sigui una zona precisament d´esquerres ja que el PP hi aconsegueix prop del seixanta per cent dels vots. Hi ha gent que pensa (i escriu) que el PSOE s´hi va instal·lar perque era el lloc on es va fundar. Doncs no, l´organització socialista es va fundar en el decurs d´un dinar a una tasca que encara existeix, molt a prop de la Puerta del Sol, Casa Labra, un lloc especialitzat en bacallà arrebossat i també en allò que en diuen «Soldaditos de Pavía», que jo no puc veure ni en pintura per la presència de pebrot vermell que, combinat amb el bacallà, fa pensar (diuen alguns) en els uniformes dels hússars. A mi m´agradava més saber que abans el PSOE estava en un barri més popular, Cuatro Caminos, no per raons de coherència ideològica, que m´és indiferent, sinó per qu?estions gastronòmiques. A pocs metres de l´antiga seu hi ha la Taberna San Mamés, on fan els més sublims callos a la madrileña que he provat mai.

Vaig intentar saludar el meu bon amic Pep Capella, delegat de TV3 a Madrid, però estava en plena connexió. De cop escolto un moviment de gent: periodistes, micròfons, càmeres... Arribava el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez. No hi havia manera que baixés la finestreta del cotxe per contestar les preguntes dels informadors. Una noia d´una ràdio va fer un darrer intent, provant de motivar l´autoestima del dirigent socialista: «Don Pedro!, Don Pedro!!!» No va servir de res malgrat que, com els vaig explicar un cop en aquests mateixos articles, a Madrid està molt ben vist, queda com molt senyorial, el tractament pel nom de pila amb el «don» per davant. No havia vist ningú cridar «Don Pedro» amb tanta rotunditat des que un cop a Ciutat de Mèxic, fent un carajillo, un company meu de la cadena de televisió d´aquell país, Televisa, va fer emmudir tot el local quan amb un crit «Don Pedro!, Don Pedro!» va impedir que el cambrer li posés, com estava a punt de fer, un brandy diferent al que ell consumia i que es deia talment Don Pedro, producte que mai he provat ni ha provocat mai la meva curiositat després de veure l´evolució alcohòlica, per no dir degeneració, del meu colega mexicà al llarg del dia. Però el «Don Pedro!!!» em va quedar gravat, com ara el dirigit al líder socialista a la porta de l´aparcament.

A mi Pedro Sánchez em cau bé. Probablement perquè ara és el perdedor, també perquè el que es va veure el cap de setmana passat a la seu socialista tenia una aroma colpista. Hi ha, sens dubte, una anècdota personal que ja he explicat però que ara toca refrescar. Poc després que fos escollit secretari general del PSOE, Pedro Sánchez fou entrevistat per Jordi Basté a Madrid. Aquell dia el programa matinal de Rac1 es va emetre des de la sala de reunions de la seu del Grup Godó, propietari de l´emissora, al carrer María de Molina, a Madrid. Jo hi era convidat amb Ignacio Escolar, Enric Juliana i Tian Riba com a tertulià i per preguntar a Pedro Sánchez. Quan vàrem acabar, el polític se´m va acostar, em va donar la mà i, agafant-me el braç, com a cau d´orella em va dir:

– Quiero que sepas que te leo... te leo siempre.

En Jordi Basté va quedar tan perplex com jo. O volia quedar bé, o em va confondre amb un altre o, senzillament, i això m´agradava, resultava que teníem en el cap de l´oposició un lector fidel del Diari de Girona perquè es l´únic lloc en el que escric. Dit això, afegir que dissabte al matí, quan el veia entrar per darrer cop al despatx, tenia pocs dubtes que anava cap a l´escorxador. Em semblava aquelles escenes de les sèries televisives situades en els temps medievals, quan amb els adversaris polítics agafats en alguna conxorxa o conspiració ja no es negociava altra cosa que les condicions de l´execució: un cop de destral ben ràpid tallant-li el cap o una de ben lenta, dolorosa i humiliant.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema