Quasi tots els partits que han pintat alguna cosa han tingut d'entrada una direcció més o menys bicèfala. Recordem la CDC inicial amb Jordi Pujol i Miquel Roca Junyent, el PSOE amb Felipe González i Alfonso Guerra o d'ERC amb Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós. Quan aquests tàndems es van trencar crec que es va iniciar l'inici de la fi del cicle. Per dues raons. La primera perquè volia dir que s'anunciava cara als militants que només hi havia un líder i una manera de ser dins del partit. La segona que el poder estava iniciant el seu efecte de fer perdre el nord als dirigents.
Ara Pablo Iglesias i Íñigo Errejón s'han enviat uns twits molt ideològics i que només els molt polititzats poden entendre. Iglesias és, segons Xavier Domènech, el sans culotte i Errejón l'intel·lectual. El primer, de Vallecas, aporta la radicalitat de la ràbia de les noves generacions que es consideren estafades en les expectatives generades i aporta part de la tradició marxista. Amb la paradoxa que al mateix temps n'és el principal impugnador, precisament perquè l'ha conegut de primera mà. En els seus llibres cita Marx, Engels, Hobsbawm, Berlinguer, etc. Errejón és de Pozuelo de Alarcón, segons Enric Juliana el Sant Cugat del Vallès de Madrid, té una visió més acadèmica i menys pràctica de la política. És més postmodern, tot i que cita Antonio Gramsci, la seva referència és Ernesto Laclau. Vol jugar només en terrenys que li siguin favorables. Això li dóna una avantatge sobre la major part d'ideologies esquerranes que tenen vocació de ser només testimonials: el 2% de l'electorat. Les idees d'Errejón són molt bones per plantejar eleccions i guanyar-les amb la tàctica que ell defineix i resumeix en el blitz. Les idees d'Iglesias són les bones per muntar un partit. Com aconsegueixes militància abnegada des de la postmodernitat i l'habilitat oportunista? Les dues coses s'han de fer. Guanyar eleccions i consolidar un partit. Tot dos són necessaris. Ara bé, seria millor que debatessin al marge de campanyes electorals i fora de la compulsivitat d'un twit. Estaria bé que fessin conferències pausades, no mítings, on exposessin les seves idees. Així es desmarcarien de la idea que quan hi ha debat en un partit no és per idees sinó simplement pel poder. I també donarien la imatge que tenen vocació de partit ampli on cap gent molt diferent i intel·ligent, que entenen que en un partit, oh sorpresa! hi pot haver debats d'idees. Romà Planas, republicà socialista, deia que per estar en un partit només cal estar-hi d'acord en un 51%. Si estaves d'acord en més és que ets burro i que no tens cap idea pròpia. Si Podem prescindeix d'un dels dos, serà el principi del fi. Ara, deixeu-m'ho dir: quina diferència entre Iglesias-Errejón i Díaz-Fernández? El dia i la nit.
